Opinió

El voraviu

El meu Déu argentí

La Covid ha matat en Marcel, afabilitat, complicitat i bon tracte

Entrar a La Crosa de Sant Dalmai (Vilobí d’Onyar) disparava l’automatisme del to de veu d’en Marcel, si hi era i et veia. Era així des del segon dia que hi vaig dinar, fa trenta anys. Mai li faltava to. Amb les vocals, sobretot la a, allargassades. Suposo, ara que hi penso, que la fonètica lògica d’un català de Rosario (Argentina). Per a mi, la veu de l’afabilitat, la complicitat i el bon tracte. Les virtuts d’en Marcel emergien d’una cara rodona en un cos molsut. Uns braços potents feien els moviments de peces a la taula en el mateix segon que el teu cervell anava a pensar que tocava. Quantes vegades en Marcel se m’ha acostat després d’un ufanós “bon dia, senyor Joan, li he guardat uns pinetells; ja són els últims”. Alguns anys –dels vint que hi he anat una vegada cada set dies com a mínim– varen ser els últims pinetells durant dues, tres, quatre i cinc setmanes. I a vegades, al cap d’uns mesos te’n treia uns altres que, aquells sí, eren els últims. Havia endevinat com li agraïa la mentida, com em feien feliç aquells bolets mida botons d’abric, que marinaven amb art, ciència i traça. El puto Covid li ha deixat els pulmons durs com un roc als 54 anys. Feia vacances i ja no ha tornat a la feina. 45 dies a l’UCI han estat el seu comiat d’aquest món. Quina merda! Tots comencem a tenir un Marcel i això només és el principi per més vacunada general que prediquin. Bon dia, Marcel! Descansa en pau! Tu sí que ets el meu Déu argentí!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia