Opinió

Tribuna

Cap a febrer

“Venen temps difícils perquè la situació econòmica donarà encara menys marge per a apostes de resultat incert a una ciutadania que somiava repúbliques i ara es baralla per les engrunes d’un pastís que l’espanyolisme aprofita per reduir cada dia més

Després de la destitució del MHP Torra torna a haver-hi eleccions convocades al Parlament de Catalunya. Aquesta potser ha estat la legislatura més estranya, enrarida i boja de la qual tenim record, a banda de tots els daltabaixos dels anys 30 del segle passat.

Recordem que venim d’una repressió incruenta, d’unes eleccions forçades després d’un 155, d’un president que va haver d’ocupar el lloc després que fos impossible que qui legítimament havia guanyat ocupés el càrrec perquè no el van deixar investir, i a qui continuen buscant les pessigolles judicials, ara que és eurodiputat i la justícia espanyola es nega a abaixar les armes contra els exiliats. Els líders independentistes condemnats en un judici més que qüestionable continuen a la presó, i cap govern progressista ha mogut ni un dit per indults, amnisties o simples reformes del Codi Penal, que farien que immediatament sortissin d’on són.

L’independentisme va basar la seva estratègia a provar d’aconseguir un referèndum acordat. Quan això no va ser possible, després d’anys de negatives, es va passar a l’acció unilateral, que ha portat la repressió, l’exili i, sobretot, una mútua atribució de culpes entre les dues principals forces independentistes que no només ens fa tornar a la baixa estofa política, sinó que ens posa a davant la pitjor cara del poder: no només Espanya ha tret tots els dimonis repressius, sinó que també a Catalunya, des de llavors ençà, des d’aquell 27 d’octubre, tot plegat té un aire tèrbol, entre el sainet, el complot, l’irracionalisme més groller i una retòrica estúpida, en la qual ningú sembla parlar clarament i tothom dissimula, tergiversa, manipula, apunyala i mira de seguir el seu camí, a veure si no pren mal alhora que fa caure els que encara s’atreveixen a donar lliçons sobre la república.

A hores d’ara es fa difícil veure favorablement la provatura unilateral. Sobretot perquè ens porta a un escenari com el que tenim ara, on les accions i les paraules no s’avenen, on tothom diu una cosa i fa la contrària, i on l’electorat sobiranista sembla voler que li menteixin, que li facin promeses que tothom sap que no es podran complir. Es prefereix la mentida moral a l’acceptació capcota de les limitacions, que sonen a claudicació i derrotisme. Potser aquest és el llegat més qüestionable del procés, que ha portat tota la política catalana a una forma d’hipocresia, doble pensar i al·lucinació cívica que contrasta amargament amb el sentit comú que des de sempre havia presidit el catalanisme. L’únic debat possible és saber què s’ha de fer amb l’aspiració republicana, i, finalment, poder o no parlar clarament d’un fracàs històric de la via unilateral.

L’independentisme sembla que té pendents molts anys de reflexió. Els fets, els protagonistes, la repressió, la possibilitat d’un nou plebiscit pactat o no, el suport internacional, la governabilitat d’Espanya, mentrestant, són temes que ocupen el debat públic, però d’una manera que de seguida es cau en el sectarisme, el partidisme i l’acusació mútua de covardia o traïció.

Tenim unes eleccions dins del calendari del país. Tots sabem que dins la propera legislatura no es farà res en clau sobirana, i que repetir jugades del passat (demanar un plebiscit; fer-lo unilateralment) no està a l’agenda de cap dels partits que aspiren a dirigir les institucions catalanes. Si això és així, doncs, s’ha de dir clarament, i s’ha de tenir un pla de feina que vagi més enllà de la pandèmia, l’autonomisme arrossegat i un sobiranisme de conte de fades democràtiques mentre esperem que tornin a casa els que s’ha emportat la pitjor part de l’experiment plebiscitari.

No sabem què pot venir a partir d’ara. Ningú no ho sap però tothom vol mostrar seguretat, fer veure que el rival polític és dèbil i aprofitar l’embranzida dels nous noms i dels reptes antics per elevar-se per sobre de les conjectures i poder sobreviure donant corda a una ambigüitat que continua sent la nota dominant de la política catalana. Venen temps difícils perquè la situació econòmica donarà encara menys marge per a apostes de resultat incert a una ciutadania que somiava repúbliques i ara es baralla per les engrunes d’un pastís que l’espanyolisme aprofita per reduir cada dia més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.