Qui és el darrer? El glop i el mos

A internet hi ha un munt de blogs que ens volen fer parlar més bé. Els escriuen joves abrandats que confonen català militant amb català genuí. Diuen que darrer i proper es perden perquè el castellà ens arrossega a últim i pròxim. Els lingüistes de TVC, amb més base i experiència, entren darrer i proper a l'ÉsAdir amb la marca ús abusiu, que ve a dir just el contrari: que han envaït l'estàndard i s'haurien d'evitar a favor de formes més genuïnes. El català genuí que jo conec no diu “el proper dissabte” o “el proper carrer”, sinó “dissabte que ve” i “el primer carrer”; ni tampoc “qui és el darrer?” o “el darrer dia”, sinó “qui és l'últim?” i “l'últim dia”. Escriure bé no passa per preferir el més allunyat del castellà, sinó el més natural. I mai ens hauria de forçar a estrafer la veu. Llegeixo que un mòbil és de darrera tecnologia, i trigo bastant a desxifrar que és de tecnologia punta.

I mira que n'hi ha, de mots que es perden! Del líquid que cap a la boca, en diem glop: “Beu-t'ho a glops”. El glop va fent. Ho té pitjor el mos: que és el mateix amb menjar. “Vaig a fer un mos” i no “a menjar algo”, es deia. I poques mares diuen avui: “Acaba't l'últim mos”. Voleu salvar-lo? Poseu-hi el vostre gra de sorra: un dia que us soni el mòbil a mig dinar, deixeu anar com aquell qui res “M'agafes amb el mos a la boca”.