Opinió

Tribuna

Eduquem sense ferir

“Si només se sanciona, s’afavoreix la mentida i la irresponsabilitat, mentre que «restaurar» pretén el reconeixement i la responsabilització, el creixement moral

Han sentit aquesta expressió, oi?: “La letra con sangre entra.” És una dita pròpia del refranyer espanyol i la trobem ja al capítol 36 d’El Quijote. Semblaria expressar un sentit positiu, com volent lloar la necessitat del treball esforçat i de l’estudi per a aprendre alguna cosa o per a progressar envers algun objectiu. Així i tot també s’associa a vegades al càstig corporal com a estímul per a aprendre o fer-se millors. Probablement ha estat un dels principis educatius del passat. Descansa en l’opció de l’“acció-reacció” o d’admetre que nens i adolescents són com els ratolins amb què jugaven els psicòlegs conductistes, convençuts que es pot condicionar –o fins i tot modificar– el comportament només descarregant sensacions plaents o bé doloroses. “Ja no hi tornarà més”, si volem aturar el que no ens agrada o no és bo, o “He reforçat la seva conducta”, mostrant-li la pastanaga o distribuint la llaminadura que activa el que desitgem que es faci. I saben què?: això funciona!

Durant segles ho hem fet servir i encara conec força gent –col·legues docents, força progenitors, adults i joves– que hi creu cegament. És eficaç?: aleshores és bo, conclouen. L’anomenat “utilitarisme de l’acte”, inhumà i fugisser, no té cap altra justificació (permet mentir, aterrir, torturar..., si “funciona”). Però no millora les persones, no “salva”, només justifica a qui té el poder (ni els dèbils, ni els ignorants, ni els menys eixerits en treuen res de bo: en són les víctimes). A més, dura poc temps, només fins que acaba la pressió, deixant ferides per a la resta de la vida.

Així hem actuat –actuem!– sovint. He fet una llista d’aquesta “capsa d’eines” per si els serveix, com a docents, avis, pares, etc.: fer fora (en un racó o en un lloc fosc); escriure una redacció o copiar un text; detenir sense esbarjo; negar el permís per fer una activitat divertida o per veure un amic; restringir temporalment alguns privilegis (mòbil, TV, o altres variants lúdiques), confiscar una joguina o un article personal; revocar les postres, el menjar favorit o el sopar; assignar deures extres a casa o al col·legi; tallar la quantitat de diners que se’ls donava o s’esperaven, etc. Aquest mètode es transmet de pares a fills. Els nens diuen: “Jo mai ho faré amb els meus fills.” Però ho fan, sembla un gen heretable quan un ha d’assumir responsabilitats familiars o socials. Tot plegat, una llàstima!

Hi ha alternatives al pur càstig per a educar. Es pot corregir sense ferir, comptant amb la persona, movent recursos interns. A més, resulta un mètode sostenible. I no soc pas un d’aquells happy flower, que van de superpositius i que són menystinguts –amb raó– per la seva ingenuïtat, debilitat o menfotisme. No m’agraden. Però sí que vull estar envoltat de qui promou l’optimisme i l’esperança. Quan treballes a primera línia, en un centre de secundària de màxima complexitat en un entorn socioeconòmic fràgil, cal “restaurar”, despertar la humanitat, conscient de qui són “els altres”. Assumeixo tres axiomes ètics i psicològics bàsics: (a) l’intolerable no es pot permetre, mai (no pots dir que “plou” si t’escupen); (b) els canvis no són immediats, cal paciència; (c) sempre resta un bri de bondat i d’humanitat, fins i tot si els vicis personals o l’enverinament de l’entorn sembla haver-les ofegat.

L’actitud restauradora supera la posició sancionadora basada en el simple càstig i col·labora a l’alfabetització emocional i comunicacional. No és happy flower sinó realisme antropològic. No garanteix l’èxit, sí la humanitat i l’ètica. Ja compta amb una literatura i experiència prou consolidades: s’aplica a la psicologia, a l’administració de justícia, etc. En educació encaixa amb l’informe Rethinking Education: towards a Global Common Good? (Unesco, 2015) i amb la nostra resolució ENS/585/2017 sobre la convivència als instituts. L’opció “vigilar i castigar” és insuficient al segle XXI. Als instituts difícils sabem que la pregunta correcta no és “Què has fet?” o “Quin càstig mereixes?”. Els nostres vailets i vailetes han esdevingut resilients a aquest esquema punitiu. Cal preguntar el que és desconcertant: “Què ha passat?”, “Qui ha quedat afectat?”, “Com se sent aquella persona?” o “Com podem reparar el mal fet?”.

L’esquema permissiu progre (“no fer res”) o el de l’egoisme negligent (“passar de tot”) no són la proposta restaurativa. Tampoc ho és el mètode punitiu (“decidir per i en contra de”). Mirin: si només se sanciona, s’afavoreix la irresponsabilitat i la mentida, mentre que “restaurar” pretén el reconeixement i la responsabilització, el creixement moral. Educar sense ferir. Si ho fem prou bé, ens caldran menys antiavalots en el futur. S’hi apunten?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.