Opinió

De reüll

Solitud

Mestres Quadreny només es va sentir entès pels artistes plàstics

El març del 2019, l’Oriol Pérez Treviño em va proposar que féssim tots dos junts una entrevista a Josep Maria Mestres Quadreny coincidint amb el seu 90è aniversari. Ens va rebre a casa seva i ens va meravellar amb una conversa lúcida i rica d’idees. L’Oriol, gran amic seu, ha signat aquesta setmana el millor article necrològic que s’ha escrit arran de la seva mort, amb una necessària reflexió, que comparteixo, sobre la febrada laudatòria que aquest país acostuma a tenir quan els seus referents culturals desapareixen després d’haver-los tingut poc presents, o directament menystingut, quan eren vius. Mestres Quadreny no és l’excepció: per desgràcia, és la norma. En l’entrevista ens confessava que sempre s’havia sentit molt sol i que els únics que realment havien valorat la seva creació musical eren els artistes plàstics: Miró, Tàpies i Brossa, especialment. “Ells van entendre el que jo entenc per música: la que penetra i fa reflexionar qui l’escolta”, ens deia. Junt amb Tàpies i Brossa, va crear una òpera, Cap de mirar, pensada per al Liceu, però que encara ara és inèdita. De fet, Mestres Quadreny s’havia fet la il·lusió que s’estrenaria pels seus 90 anys. Aquesta sí que hauria estat una bona manera d’acomiadar-lo dignament i sincerament en vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.