Opinió

les prestacions socials són una càrrega

massa pesada per als diners públics

El puzle de les reformes

“No podem ignorar més temps els paranys i paradoxes en què es mou la nostra despesa social, i la necessitat de la seva reforma en consonància amb els nous temps”

Són múltiples les peces del puzle de les reformes que necessita aquest país. I el pitjor que podríem fer és aprofundir en aspectes parcials d'aquestes tot perdent la visió de conjunt del problema que cal afrontar, que no és altra que aquesta: no es pot finançar amb els diners públics tot l'enderrossall de prestacions que fan possible les noves tecnologies. Prestacions a les quals aspira una ciutadania educada més sobre drets col·lectius davant dels serveis públics que no en responsabilitats individuals i estalvi previsor, i amb continuades expectatives de més i millors serveis públics del nostre estat de benestar retroalimentades des de la gratuïtat.

Ni les forces del corporativisme ni els interessos industrials que s'hi amaguen ens haurien de fer oblidar, però, que els interessos dels treballadors de l'estat de benestar no es poden confondre amb el benestar dels treballadors de l'estat, i que si parlem seriosament d'equitat i redistribució social allà on no arribi l'esforç individual, uns altres haurien de ser els plantejaments dominants a l'acció pública. Així, una retallada en la despesa salarial dels treballadors públics o en els preus dels consums no es pot identificar amb un atac als serveis de benestar si, per exemple, la seva productivitat és baixa o la despesa no està ben adreçada als suposats objectius. Quan per exemple parlem de garantir millor l'accés efectiu a l'educació o a la salut no hauríem de referir-nos tant a la despesa posada en mans de la corporació educativa, o de la indústria sanitària, com als condicionants socioeconòmics individuals de la salut o de l'educació a les nostres famílies. Així, caldria parar més atenció a les transferències redistributives que al finançament dels serveis públics en espècie, subministrats, posem per cas, per rectorats o centres de salut. Gastar més no se sol ser la solució si no està avaluada l'efectivitat dels recursos envers els objectius socials. Cal més aviat gastar millor, de manera diferent, pensant no tant en termes de qui gasta què' sinó de per a que i per a qui es gasta. I és clar que per fer això no s'hi val a compartimentar entre administracions ni departaments dins d'aquestes, que identifiquen encara els pressupostos respectius com a propis i entesos de manera aïllada.

Adoptar una perspectiva integrada força a valorar el benestar en termes, per exemple, d'impactes intergeneracionals, considerant totes les prestacions, tant en espècie com en diners, i tenint en compte els impostos, preus i cotitzacions pagats. Aquesta incidència no acostuma ser analitzada a la vista de com es meriten entre la ciutadania determinades prestacions, universals de barra lliure o de canvi lent (no retroactivitat de drets adquirits), considerats en primer lloc a la priorització de la despesa, i vist com es posposen dintre d'un mateix embolcall financer altres prestacions que poden esperar. Això agreuja avui el biaix entre una generació de joves, especialment castigada per la desocupació, la manca d'alternatives formatives ocupacionals, la precarietat contractual i la incapacitat emancipadora, respecte d'altres col·lectius amb contractes permanents, garanties de pensions i accés a serveis públics més protegits.

Per tant, el pitjor que podem fer, en general, els analistes és proposar reformes de l'estat de benestar que no tinguin en compte els efectes conjunts, complementaris i substitutius, entre diferents prestacions (qui es beneficia de què), tot atenent als seus mecanismes de finançament (qui contribueix a què): per exemple, tenint en compte la interfície de l'àrea sanitària respecte de la sociosanitària (no en va l'ajut a la dependència és avui, en contra del que desitjava la llei, en bona part una prestació monetària per a situacions econòmiques precàries), o vista la interacció entre l'accés a la formació i la compatibilitat laboral, o entre prestacions monetàries o en espècie: al cap i a la fi, l'exempció del copagament de fàrmacs als pensionistes no deixa de ser un complement no monetari a les seves pensions, això sí, amb càrrec a una administració diferent! No fer aquest tipus d'anàlisi permet que, segons quina sigui la via d'accés als serveis, aquests acabin essent gratuïts o no per al ciutadà (així, en el pas de l'àmbit social al sanitari, i no viceversa), o que es confongui que la igualtat d'accés a la universitat la garanteixen, simplement, posem per cas, taxes educatives baixes, quan els handicaps reals es relacionen amb altres aspectes prou diferents, com són les situacions familiars inicial o les rendes perdudes pel no treball de qui es forma.

Reconegut l'efecte anterior, que fa que el focus de les reformes hagi de ser integratiu, i no hagi de dependre de la força que tingui en un sector o en un altre la disciplina acadèmica de racionalització, tal com passa avui al nostre país, convé no perdre la seva fonamentació robusta. De manera que, per detallades que puguin arribar a ser les reformes esmentades, s'han d'ubicar dins d'estratègies més generals del que hagi de ser l'estructura global de l'estat de benestar, amb precaució i avaluació pilotada, però des del reconeixement també de la necessitat de millorar l'estat de coses, que està lluny de ser ideal. Així, la realitat avui està provocant que més i millors serveis públics facin perdre progressivitat social a la majoria dels serveis universals, que son redistributius només en la mesura que les rendes altes –tot i tenir-hi dret– els utilitzen menys del que representa el seu pes demogràfic, i complica un finançament cada cop més basat en una fiscalitat dual tendencialment regressiva, amb més pes de la imposició indirecta que la directa, i dintre d'aquesta, amb unes rendes de capital més ben tractades que les de treball. Se'm dirà que això no hauria de ser així, i que caldria redissenyar de veritat el sistema fiscal des de la progressivitat, o que el universalisme indiscriminat té altres efectes positius que cal considerar. Potser. Però, mentre la cosa sigui la que és, no podem ignorar durant més temps els paranys i paradoxes en què es mou la nostra despesa social, i la necessitat per tant de la seva reforma en consonància amb els nous temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.