Guaita, el mitja tita!

El 8 de novembre vaig titular aquest Voraviu “Guanya el mitja tita”. I deia al subtítol: “No votaria Joe Biden per res de més volada que la presidència d’escala.” Ja reconeixia que aquesta posició no era fruit de cap gran argumentari, entre altres coses perquè els EUA són un grandíssim i complex país que mai he provat d’entendre gaire; i Donald Trump no és, com poden suposar, sant de la meva devoció. De Biden m’emprenyava bàsicament la claudicació que havia fet amb els assessors d’imatge. “Un paio de 77 anys que entra sempre a escena amb ridícul, impostat i forçat estil de corredor d’1 metre lliure, per rebatre un predicador, de 74 anys, que el tracta de vell decrèpit, em generaria molt poca trempera”, escrivia. Cinc mesos després he de canviar el “Guanya” per “Guaita” i reconèixer que no sé si és ell o si són els que l’envolten (tothom fa panegírics de la vicepresidenta Kamala Devi Harris i de la primera dama Jill Tracy Biden), però jo em trec el barret pel president dels Estats Units. Pels fets del president dels Estats Units. Havia promès posar 200 milions de dosis de vacunes en els primers 100 dies de govern i hi ha arribat el dia 92. I ha entrat a la cimera del clima anunciant que pel 2030 reduiran les emissions gairebé el doble del que s’havien compromès amb Obama en els Acords de París. En diu “avançar en justícia climàtica”. De justícia, doncs, exclamar-li admiració. Guaita, el mitja tita!