La Universitat, prioritat de país

En les darreres setmanes, l’opinió pública ha rebut amb molt bons ulls la creació de la conselleria de Recerca i Universitats. Un consens que probablement té molt a veure amb les lliçons que ens deixa la pandèmia: el coneixement i la recerca són el millor pla de contingència.

No és d’estranyar que en una legislatura que es vol de construcció, Catalunya aposti per recuperar una estructura patrimoni del president Pujol i a la qual el president Maragall va donar continuïtat, cabdal per a la construcció nacional de la Catalunya moderna i fonamental per retornar a la Universitat la prioritat política que mereix.

La casualitat ha volgut que, més enllà dels canvis que la pandèmia ha accelerat en les nostres universitats, aquest curs hagin coincidit les eleccions a rector en quatre de les principals universitats del país: la UB, la UAB, la UPF i la UPC. Uns comicis que, quan han estat disputats, han servit per trencar l’statu quo, i on s’han imposat les candidatures rupturistes que disputaven el càrrec als aleshores rectors, com ara les de Daniel Crespo a la UPC i Joan Guàrdia a la UB.

La sacsejada que suposa l’arribada de la consellera Geis, juntament amb la d’Amat (UPF), Lafuente (UAB), Crespo (UPC) i Guàrdia (UB) com a nous rectors, genera les condicions necessàries per obrir una nova etapa de canvis esperançadors en el sistema universitari català. Canvis que han d’afavorir la transformació del sistema per afrontar els reptes de l’avui de les universitats del país. En la societat del coneixement, en el context de la 4a Revolució Industrial, dels reptes de l’avui de la universitat, depèn en bona part la Catalunya del demà.

Així doncs, la consellera Geis té molta feina al davant si aspira a fer que les universitats catalanes siguin el motor de la transformació del país.

En primer lloc, revitalitzar la llengua a la universitat. En sentit integral: en l’àmbit docent, acadèmic i institucional. Cal una tasca activa, coordinada i compromesa per impulsar la presència del català tant a les universitats públiques com privades, sense oblidar el que en campanya electoral va repetir l’ara nou rector de la UPC, Daniel Crespo: “Aprendre llengües ens enriqueix, però la pròpia ens defineix.”

Emperò, el foment de la llengua pròpia no s’entén sense el de la cultura. El fins fa poc rector de la UPF, Jaume Casals, deia en un dels darrers claustres que “un enginyer amb cultura general no és només una persona més interessant, sinó que és millor enginyer”. I ho feia per reivindicar que “hi ha d’haver un temps per a la ciència i un temps per a la cultura”. Aquesta ha de ser la veritable missió (també) de la universitat: erigir-se en pal de paller de la cultura i la llengua, en espai de debat social i de formació cívica d’estudiants que esdevindran ciutadans cultes.

En segon lloc, dotar el sistema universitari català d’un marc legal més favorable que permeti mantenir un model propi com a país; lluny de l’harmonització a què l’Estat espanyol sotmetrà les nostres universitats si prospera la llei d’universitats que el ministeri homònim proposa. Que Catalunya continuï estant a l’avantguarda de l’ensenyament universitari europeu i sent competitiva implica destinar-hi (més) recursos, però alhora vetllar per la seva autonomia. La transformació i la modernització requereixen una veritable autonomia, especialment a l’hora de poder donar una resposta ràpida i eficient a les necessitats del país, com per exemple en matèria d’adaptació contínua dels plans d’estudis i de l’oferta de graus.

En tercer lloc, l’accés a la universitat: el millor ascensor social per als ciutadans de Catalunya; especialment, per aquells de famílies treballadores, que amb l’assoliment d’un títol universitari veuen com s’incrementen les aspiracions socials i econòmiques. Un sistema d’accés just a la universitat és indispensable per al bon funcionament de l’ascensor social de qualsevol país, també de Catalunya.

El repte és doncs el de vertebrar un model progressiu d’accés, enfocat a un aprofitament eficient dels recursos públics que garanteixi la redistribució i elimini les barreres socials per als col·lectius amb més dificultat per accedir-hi. La probable imminent transferència de la gestió de les beques del Ministerio és una bona oportunitat per avançar cap a una veritable progressivitat, que inclogui beques salari per a aquells col·lectius pels quals, fins i tot estant en el tram de renda més baix i tenint la gratuïtat de la matrícula, estudiar continua comportant encara un elevat cost d’oportunitat.

Vinculat a l’accés a la universitat hi ha la difícilment justificable diferència entre el preu de grau i el de màster, que fa que la decisió d’estudiar un màster comporti sovint una inversió econòmica amb un alt risc associat, que acaba convertint-se en un excessivament elevat desincentiu.

En definitiva, el sistema universitari de Catalunya necessita sobretot més i millor inversió, i això demana entendre’l com a pilar estratègic del futur del país, com a estructura d’estat. Una inversió en formació de talent a les nostres pedreres que corre el risc, però, de ser en va si quan l’haguem de capitalitzar per posar-lo al servei de la nostra societat, el talent ja no hi és.

La història de Catalunya ens demostra que el talent és el nostre actiu més valuós com a país. La nova consellera Gemma Geis haurà de trobar eines per combatre les fuites de talent i la fugida de graduats qualificats a altres països amb perspectives de futur més favorables, fruit de la manca d’expectatives i l’elevat atur juvenil que ja fa massa anys que arrosseguem. L’anhelada recuperació d’un departament propi probablement respon a la constatació de la quasi perfecta correlació entre la prosperitat d’un país i la seva riquesa en coneixement. Això, juntament amb la renovació d’un grapat de rectors, als quals la FNEC ha donat suport entenent que precisament eren el millor per al país, obre una nova etapa esperançadora i alhora plena de reptes per a les nostres universitats. En la FNEC trobaran un aliat quan es tracti d’impulsar i construir el país.