El voraviu
El que és trist d’ERC
Ha deixat infiltrar el nepotisme que tant va criticar quan no tocava poder
Dissabte vaig esmorzar a Cal Degollat, a Llagostera, amb el meu amic Martí Fonalleras, fet cessar com a delegat dels Serveis d’Ensenyament a Girona. Havia llegit a les xarxes la carta de comiat que va adreçar als directors de centres. Feia anys, molts anys, que no ens assèiem a fer-la petar sobre el bé i el mal, encara que ho havíem fet manta vegades de joves, des d’aquells viatges dels dilluns dels anys setanta a Bellaterra, en el seu 2 CV, quan va ser deixeble d’Heribert Barrera i va començar procés a ERC. Després de quaranta anys al departament, en Martí no és el perfil adequat per als dos anys que venen, “de molta càrrega política, i en els quals caldrà preparar les llistes municipals de cara al 2023”. La decisió l’ha pres i comunicat la federació regional del partit i el conseller l’ha beneïda, tant se val. Què tenen a veure les municipals amb el Departament d’Ensenyament? En teoria, res. És una mostra del que és realment trist de l’ERC d’avui. El peix al cove, la taula del diàleg, l’amor fratern i altres calcomanies de la millor Convergència del segle passat se li poden entendre prou bé, perquè en la lluita per l’hegemonia dins l’independentisme tota estratègia política és acceptable si l’electorat la compra, i els que no la compartim ja resarem “un parenostre per als que van errats”, que diria l’àvia Neus. El realment trist d’ERC és que hagi deixat infiltrar el nepotisme que tant va criticar quan no tocava poder.