Contradiccions al govern de la Generalitat

Recapitulem: després de tres mesos de suposada negociació per a la formació d’un nou govern, Pere Aragonès va dir Prou! Joan Tardà ho havia dit clarament: “No és fàcil acceptar que els masovers vagin per endavant quan sempre has estat senyor”. ERC estava disposada a fer un govern en solitari: endegar converses i pactes amb els Comuns, comptant amb la CUP. Però, per assolir la presidència, ERC necessitava, encara, quatre abstencions que no arribaren. I, sense gaires explicacions, el temporal es calmà i, finalment, hi hagué pacte. L’acord amb Junts va ser promogut, in extremis, per la CUP, que demostrà ser més responsable que els que han governat secularment el país.

En les eleccions al Parlament del mes de febrer s’havia posat en relleu que hi havia dues majories viables: una d’esquerres i una altra independentista. Les dificultats en la formació d’un govern independentista obriren la finestra a un pacte de les esquerres que, finalment, no es produí. Curiosament uns dies abans que Aragonès es plantés, havia aparegut una informació preocupant que mostrava que les diferències entre esquerra i dreta són presents dins dels partidaris del dret a decidir. Les paraules subscrites per Joan Canadell, diputat de Junts, eren simptomàtiques: “El missatge polític a Madrid és clar: la gent vol que els ajudin, que baixem els impostos, que potenciem l’economia. I no vol una administració pública que ho decideixi tot i que ens fa pagar impostos alts”. Sorprengué sentir aquest cant al liberalisme econòmic més ranci. Són, aquests, uns principis allunyats de l’Estat de benestar, que defensen les esquerres del nostre país. Els governs tenen el deure de redistribuir, en la mesura del possible, la riquesa, augmentant les càrregues fiscals als més rics. Els serveis públics s’han de pagar amb impostos dels qui més tenen i l’Administració Pública és l’única eina de què disposa la societat per equilibrar els abusos dels més poderosos.

Confesso que vaig tenir una certa satisfacció quan Pere Aragonès digué Prou! Estava encuriosit davant el repte d’un govern progressista, amb capacitat de pactar amb els que pensen diferent, però amb objectius comuns en el terreny social. Aragonès disposava del suport de la CUP i dels Comuns; sols li mancaven quatre abstencions. Junts digué que no, si ells no estaven dins el govern. Òbviament el seu suport al nomenament d’un president independentista d’ERC tenia un preu. El senyor Illa tampoc acceptà abstenir-se. El líder socialista podia haver exhibit no solament la mateixa tolerància que el senyor Rufián havia tingut recolzant la presidència de Pedro Sánchez, sinó que, des de la seva perspectiva discursiva, tenia una ocasió única per plantejar alternances a l’independentisme estricte, que ell tant combat. Podia plantejar, a més, grans consensos respecte a polítiques de progrés, però els socialistes catalans, ara per ara, estan desorientats, tot i que, en algun moment, hauran d’obrir-se al que pensen la majoria dels ciutadans de Catalunya.

Davant aquestes circumstàncies, podem interrogar-nos si és suficient, per fer un acord de govern, tenir com a únic punt de confluència el dret a decidir, sobretot quan la coalició independentista ja no és cap novetat. Per altre banda, el govern de la Generalitat ha fracassat a l’hora de participar, com un bloc, en la taula de diàleg. En pocs anys veurem, probablement, el trencament de l’artificiosa aliança actual, sense que ni Junts ni ERC renunciïn a la reivindicació legítima de l’autodeterminació i independència de Catalunya. Pel camí, és d’esperar que el llampant conseller d’Economia, senyor Giró, provinent de l’establishment financer, no es deixi influenciar en excés pels plantejaments econòmics del senyor Canadell, i que s’avingui a coadjuvar en polítiques econòmiques al servei dels catalans (també dels més necessitats). La crisi econòmica exigeix fer inversió publica, crear llocs de treball, serveis per a tothom i actuar en contra les desigualtats. I tot això no es pot fer sense el lideratge d’una administració publica valenta i progressista.