Opinió
Jair Dominguez
Escriptor
“Tots els mals venen del capitalisme”
Ara, a mesura que coneixes noves persones, t’adones que no és tan fàcil fer amics com ho feies als quinze anys
Els treballadors dels pitjors oficis mai no es queixen, perquè saben que encara n’hi pot haver de pitjors
Jair Domínguez és escriptor, afició que compagina amb la seva feina televisiva i radiofònica. A banda de redactar guions, fer música amb el seu grup, preparar bricolatges amb en Peyo i atrinxerar-se al seu búnquer radiofònic, ha escrit quatre novel·les i ha publicat també reculls de contes i llibres d’assaig. Ara ens presenta Estructures profundes (Columna Edicions), en la qual no abandona les seves predileccions apocalíptiques.
Permeti’m començar amb uns apunts personals. Viu a Figueres, però va néixer a Barcelona, una ciutat de la qual va marxar amb cinc anys i on diu que no pensa tornar a viure. Per què aquesta contundència?
Sí, és una frase contundent que a més va en contra del que penso, que mai pots dir res de manera tan categòrica. Però ho tinc clar. Quan vaig marxar d’allà, va ser amb ganes de no tornar-hi, per les aglomeracions i la contaminació. Soc una mica al·lèrgic a les ciutats. Barcelona resumeix tot el que no m’agrada de les ciutats.
Però d’alguna manera ha d’estar agraït amb la gran ciutat, perquè, tot i aquesta aversió, li nodreix la inspiració literària.
Realment, sense Barcelona no m’hauria pogut inspirar. M’inspiren les parts que més m’interessen de la ciutat, les més fosques, les més complicades...
De petit li van diagnosticar TDA, trastorn de dèficit d’atenció. Suposo que amb els anys es pot arribar a gestionar bé, però per a l’escriptura potser representa un esforç afegit de concentració.
Soc dispers, però quan m’assec a escriure em cal concentrar-me al cent per cent. Pots tenir moltes coses bullint al cap al mateix temps, però a l’hora d’escriure has de ser metòdic.
Ara deia “quan m’assec a escriure”. Quan ho fa? De dia, de nit...?
En les anteriors novel·les ho solia fer de nit, perquè no hi ha soroll i penses que et concentraràs millor. Però al final t’adones que en això d’escriure a la nit hi ha molt de fals romanticisme: la llum de la lluna, una copa de vi... Després passa que l’endemà ho has de reescriure tot. A la una de la matinada tot et sembla fantàstic. Ara, quan els nens són al col·le és el millor moment per escriure. La primera hora, però, sempre és complicada, fins que agafes el ritme.
Pel que fa a la concentració, hi ha un tema que no sé si el desconcentra: les seves periòdiques visites als jutjats. L’hi han dut la monarquia, els Mossos i, ara, Vox. No es busca pas enemics petits...
Si pogués triar-ne de més petits, ho faria. Sap greu, perquè el sistema el controlen aquest tipus de persones: saben les fitxes que cal moure, a quines portes cal trucar... Els pobres desgraciats com jo, en canvi, només ens podem posar en mans dels advocats. Em cansa i em preocupa, perquè és avorridíssim. No suporto la burocràcia, i anar als jutjats és la màxima burocràcia. És inútil i fa perdre el temps a tots els implicats.
Quan els humoristes han de vigilar el que diuen és senyal de mala salut democràtica. Són mals temps per a l’humor, si és que mai han estat bons?
No sabria dir en quin moment va començar aquest debat infinit dels límits de l’humor. És possible que vingui de l’atemptat a Charlie Hebdo. Ens n’hem mig oblidat, però van morir persones per haver fet humor en una revista. Els límits els marquen les armes i la força. Els que ens hi dediquem només fem la nostra feina, que és riure’ns de tot i procurar que la gent s’ho passi bé. No són mals temps per a l’humor, ho són per a segons quin tipus d’humor.
Entrem a ‘Estructures profundes’. Temàticament, té predilecció pels escenaris apocalíptics, per les distopies, sobretot. En aquest cas, va escriure sobre un futur terrible des d’un present de pandèmia. Va ser una manera de treure rendiment al confinament?
Vaig començar-la abans de la pandèmia en veure uns paios que fumigaven no sé ben bé per a què, per a la processionària, potser. Volia escriure sobre la precarietat laboral, sobre aquesta mena de feines estranyes que més o menys tots hem fet. La pandèmia em va donar molt de temps per pensar més que per escriure, i la cosa va agafar una altra dimensió. Els meus protagonistes no estan sota una amenaça forta de pandèmia, estan en un món trist i derrotat on la gent va fent.
Desgranem-ho, tot això. En el llibre fa una crítica ferotge al capitalisme. Descriu un món tan desolat que hi ha una Plataforma pels Drets dels Treballadors del Subsol.
En el món real calen plataformes per als drets de tothom. Hi ha oficis molt degradats que s’estan intentant camuflar sota la “flexibilitat laboral”. No deixa de ser una mena d’esclavatge modern, fins al punt que acabaran sortint plataformes així. La gent està acceptant feines que li proporcionen la subsistència mínima, i això és el que volia reflectir en la novel·la. Amb la idea que els treballadors dels pitjors oficis mai no es queixen, perquè saben que n’hi ha de pitjors encara.
També hi surt un Front Revolucionari Obrer, vagament inspirat en el luddisme, el moviment contrari a la mecanització del món. Amb tantes pantalletes, tots tenim motius per reivindicar Unabomber, ve a dir.
M’agrada aquest referent. És un personatge que em crida molt l’atenció: fer la revolució des de dins d’una cabana de fusta enmig del bosc. És la idea de poder tornar a quan érem un altre tipus de societat. Aquesta idea sempre plana sobre tot el que escric. Tots els mals venen de quan l’home abraça el capitalisme.
Curiosament, vostè a la vida real és molt actiu a les xarxes socials. Ja sabem que una novel·la no ha de ser necessàriament autobiogràfica, però és curiós aquest contrast.
He de viure amb moltes contradiccions, i aquesta n’és una. Cada vegada que he intentat tenir una gallina o plantar una tomatera, no me n’he sortit. Soc absolutament dependent del capitalisme. M’encanta internet, sobretot Twitter, que és extremament divertit, perquè hi ha tota la xusma de la societat concentrada; tot el mal i tot l’odi hi són a dins. A banda d’això, els meus personatges acaronen el somni de tenir la caseta al poble, tal com jo el tinc.
Que ningú s’enganyi: aquesta novel·la té una èpica peculiar. De fet es podria haver titulat com es titula un dels capítols: ‘Coses que em passen pel cap mentre fumigo’.
[Riu] Sí, hi estic d’acord. De fet, la idea inicial era fer una novel·la en què no passés absolutament res, perquè quan he treballat en feines que no m’han agradat m’he convertit en un robot que pensa només en les seves coses per oblidar la rutina. Quan estàs en una cadena de muntatge de cotxes, tens converses delirants i plenes de filosofia. Això era terreny adobat per escriure una novel·la, tot i que després sí que passen coses i hi ha acció, perquè si no estaríem parlant d’un altre tipus de literatura. Però sí, es podria haver titulat així, perquè el 70% del contingut és el que pensa en Jordi sobre la vida.
Seguim el dia a dia de quatre fumigadors, en Jordi, l’Ayoub, la Nina i en Yuri, a través d’en Jordi (o sigui, “el moro, el ‘panchito’, el rus i l’altre”, tal com els descriu en un moment donat el gerent de l’empesa), i costa molt –o és directament impossible– empatitzar-hi, perquè encomanen males sensacions, i fins i tot deixen anar proclames directament nazis, com ara la voluntat d’eliminar els nadons deficients.
Exactament. Suposo que tothom tindrà un personatge amb el qual s’identificarà més; espero que no sigui el protagonista. Són persones no del tot agradables: menteixen per quedar bé i estan tot el dia enfadats, o sigui que no aniries a prendre un cafè amb cap d’ells. A mesura que coneixes noves persones, t’adones que no és tan fàcil fer amics com als quinze anys. La gent està tan fotuda que és difícil trobar persones amb qui connectis. Aquest grup humà de quatre desgraciats coincideixen a la feina sense avenir-se. Era la idea.
Dels quatre personatges centrals, la Nina és l’única que diu coses amb sentit i es posa filosòfica. Casualitat o picada d’ullet al gènere femení?
Hi ha un punt de la novel·la en què la Nina pren una decisió sobre un nadó que els altres no comprenen, ja que ho veuen com una salvatjada, i aleshores t’adones que segueixen camins diferents.
Treballen i viuen en una ciutat de la qual sabem poc, ni tan sols el nom, només que es divideix en sectors anomenats Avinguda, Indústria i Ronda, permanentment fumigats.
Es tractava de dividir la ciutat de manera geomètrica per despullar-la de personalitat, per separar-la molt del model d’un poble on tot té nom i tothom es coneix. A la ciutat i en la societat actual, es tendeix a treure’ns tot el que ens dona identitat, a difuminar les barreres de gèneres, del que sigui, que d’entrada no és dolent, però ens suprimeix els trets identitaris. A més, tot són eufemismes, perquè tot ofèn: no podem dir negre, hem de dir persona racialitzada. El problema és que, si quedem sense personalitat, passem a ser un ramat, que és el que interessa a la classe política.
He llegit que el preocupa la mort, i en la novel·la, de fet, tracta tangencialment el tema del suïcidi, que diu que coneix perquè l’ha viscut de prop.
Tots hem tingut companys o amics que per desgràcia han acabat així. Vaig tenir una època a la vida en què perdia coneguts d’aquesta manera. Em va tocar de prop i vaig conèixer persones amb depressions fortes que es plantejaven seriosament una sortida així. La pandèmia ha fet que es dispari el problema. És preocupant, però ja era gravíssim abans.
No parla de vostè, però.
No, no, per aquí no cal patir.
Ja sabem que les novel·les no són necessàriament autobiogràfiques, però hi ha coses en aquesta que em fa l’efecte que també les pensa vostè. Per exemple, quan en Jordi diu: “Anar amb xancletes a un enterrament... S’ha de ser fill de puta...”
[Riu] Sí, m’hi he trobat. És d’aquelles escenes que demostren com s’ensorra lentament l’imperi romà. Anar amb xancletes a un enterrament vol dir deixar de creure en res; perdre el protocol, que és de les poques coses que ens fan civilitzats. És una altra de les contradiccions de què parlàvem: d’una banda, m’agrada el primitivisme, però no pas fins a l’extrem d’anar amb xancletes a un acte així.
També dona una visió nihilista de la paternitat quan escriu: “Primer, canvies bolquers als fills i, després, quan es fan grans, als pares.”
Quan tens fills o amics que en tenen, arriba un punt en què veus com n’és d’important. He tingut la sort de ser pare relativament jove, amb energia suficient. Es tendeix a idealitzar-ho molt i a criminalitzar la gent que decideix no tenir-ne. No tot és maco ni tot és horrible, en aquest tema.
En la novel·la hi ha un túnel i, a l’altra banda, potser, només potser, un santuari, com passava en el film ‘La fuga de Logan’.
Gran pel·lícula. Hi ha lectors que troben el final positiu i d’altres, negatiu. És un final obert. M’agraden les teories de la gent, que tothom hi digui la seva. Tots els llibres són objecte d’interpretació.
Un home d’acció, sense matxets
Per les entrevistes que li fan, es veu que Jair Domínguez és un home d’acció. També pel que fa a la independència de Catalunya, que només veu viable si els catalans ens posem una mica desagradables. Ho explica d’aquesta manera: “No pot ser que passem de ser un poble que surt al carrer per bloquejar-ho tot a tenir uns representants que aproven els pressupostos de l’Estat a canvi de res. No confio en cap dels polítics que tenim, però em sap greu la paràlisi de la gent. Hem arribat a un punt en què es deixa fer; estem adormits, sense oposar resistència. Només desitjant-ho molt fort, no s’aconsegueix la independència. La història de la humanitat està farcida d’arguments que ho reflecteixen, això. No desitjo una revolta amb matxets, però pensar que Europa ens mira i aquestes ximpleries no ens porta enlloc. És un camí absolutament equivocat, al meu parer.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.