Una Constitució pròpia
La Constitució espanyola continua sumant anys –avui en fa 43– al mateix temps que perd cada cop més adeptes per la seva herència franquista, el seu caràcter immobilista i les interpretacions restrictives que n’han fet durant quatre dècades tots els poders del règim, el judicial, l’executiu i també el legislatiu. Catalunya, l’any 1978, va acceptar la Constitució espanyola com l’única via de fugida dels 40 anys d’opressió franquista, però l’experiència l’ha acabat convertint en una camisa de força, per no dir una presó; aliena a les expectatives de llibertat i democràcia que havia generat; perjudicial per als interessos econòmics, socials, culturals i lingüístics del país, i contrària als drets dels catalans com a poble, fins a l’extrem de donar coartada a la violència i la repressió de l’Estat contra l’expressió de sobirania i democràcia que milions de catalans, amb el seu govern i Parlament legítims al capdavant, van construir l’1 d’octubre del 2017.
El procés constituent iniciat formalment durant el mandat de Quim Torra, impulsat entre altres per l’exdiputat Lluís Llach i destinat a redactar la tardor vinent un text constitucional dels catalans i per als catalans, és la resposta lògica a una realitat constitucional espanyola que és adversa i és, a la pràctica, irreformable des de Catalunya. Però també és el resultat d’una irrenunciable vocació d’autogovern, que s’ha intensificat després del bany de realitat de la reforma de l’Estatut (2006-2010) però que en els últims trenta anys ha generat fins a cinc propostes de text constitucional sorgides de la societat civil, que reprenen una tradició de pactisme, parlamentarisme i constitucionalisme avançats en l’Europa de fa mil anys. La Constitució del 78 no és hereva d’aquests valors, sinó del dret de conquesta del 1714, d’un cos legal imposat i d’un ‘statu quo’ que Espanya ha mantingut a matadegolla fins ara. En la democràcia del segle XXI, Catalunya ni pot, ni vol, ni ha de conformar-se amb això. La tria no és entre l’enrocament de l’esquerra i la involució de la dreta espanyoles, sinó fer el propi camí.