Opinió

Tribuna

D’alguns catalans a Mèxic

“Hi ha una bona nòmina de gent singular que, en els fulls de la història recent, van teixir uns vincles que ja han esdevingut indestructibles entre Catalunya i Mèxic...

Un article de Joaquim Nadal en aquestes mateixes pàgines ens va advertir de l’aparició del Segundo Diccionario de los Catalanes de México, publicat sota l’excel·lent tutela del quartet Domènech, Marquès, Murià i Peregrina. El llibre és important, perquè arriba a les 2.637 entrades i suposa un increment de prop d’un 150% respecte de l’edició que es va fer l’any 1996, com a continuació de la recerca de tots els catalans d’Amèrica, que havia dirigit Albert Manent. Com s’ha recordat, tal vegada la presència catalana a Mèxic no ha arribat a tenir tant d’impacte com la d’altres comunitats estrangeres, però aquesta obra actualitzada ens demostra també que ha estat superior al que ens pensàvem. D’altra banda, potser el nombre i la rellevància d’alguns noms que van formar part de l’exili republicà de després de la Guerra Civil ha fet perdre una mica la visió de conjunt d’una atracció potent cap a Mèxic que ha existit sens dubte en molta gent del nostre país en els darrers segles.

En aquesta mena de llibres, sempre incomplets per definició, tothom hi busca els “seus” d’alguna manera, i jo no me n’he sabut estar en relació amb els igualadins i anoiencs. Espigolant, sempre hi trobes alguna entrada inesperada i algun oblit incomprensible. I t’ajuda a recompondre una presència d’uns quants personatges que, com que no formen part potser d’aquell primer rengle que dèiem dels exiliats de renom, passen més desapercebuts.

Massa atents a la política i a les lletres, tendim a oblidar molt de pressa els que van anar a Mèxic a fer negocis i se’n van sortir amb autèntiques fortunes. Per exemple, podríem oblidar els membres de la família Moragrega, originaris de Capellades, que a la primera meitat del segle passat van fer forat a Guadalajara tant en el negoci dels vins com en la fabricació de paper de fumar, una autèntica expertesa a la vila anoienca. O no tenir present el record d’alguns dels promotors del projecte industrial de la panificadora Bimbo, a partir de diverses famílies sorgides d’Igualada, Òdena i Santa Margarida de Montbui. En aquest cas hauríem de parlar de Joan Servitge, pare del noi, Lorenzo, que als anys quaranta fundaria la Bimbo juntament amb el seu oncle Jaume Sendra i Grimau: aquest darrer, per cert, estava casat amb la igualadina Anita Mata, la persona que, com s’ha explicat sovint, va ser l’autora de l’osset que simbolitza la marca d’aquest popular pan de caja, com solien dir-ne els mexicans.

No pot mancar-hi, és clar, el vessant religiós, i aquí els rastres igualadins a Mèxic es concreten sobretot en la persona del P. Josep Vilaseca i Aguilera, “servent de l’Església catòlica” i fundador allí de la Companyia de Missioners Josefins i de la Germanes Josefines.

Ara bé, també en el cas d’igualadins i anoiencs, el pes de l’exili republicà va ser determinant per vincular Mèxic amb aquesta part de la Catalunya Central. N’hi va haver de tots colors, és clar, des de Josep Farreras i Borrull, de la Pobla de Claramunt, i que va ser l’últim dirigent del PSUC a l’exili mexicà, fins a anarquistes tan significats com ara Josep Viadiu i Valls, un igualadí de família benestant que, als anys deu i vint, ho havia deixat tot per convertir-se durant molts anys en el braç dret de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Casat amb Llibertat Ròdenas, tots dos van viure després l’enorme tragèdia de perdre dos fills que havien enviat a la Unió Soviètica i que van morir a la batalla de Leningrad.

Queden els mestres també, entre els quals podem incloure dos personatges que no són pas igualadins, però que van viure a la capital de l’Anoia uns quants anys i hi van deixar bona petja: penso en l’empordanès Abelard Fàbrega i Esteba, casat amb la mestra igualadina Joana Just i promotor finalment d’un gran projecte editorial, i, per què no, Raimon Galí i Herrera, que va tornar aviat de Mèxic, el 1948, i que a partir de 1970 es va vincular estretament a Igualada. I ja que parlem d’aquest antic capità d’artilleria de l’Exèrcit de la República, no podem oblidar un altre nom, Bartomeu Muntané i Cirici, militar professional que va ser capità dels Mossos d’Esquadra i que després es va negar a sumar-se a l’Alzamiento...

Tot plegat, com demostra el conjunt del llibre de què parlem, una bona nòmina de gent singular que, en el fulls de la història recent, van teixir uns vincles que ja han esdevingut indestructibles entre Catalunya i Mèxic...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.