L’excusa de discrepar

Les últimes declaracions de Gabriel Rufián m’han obert la porta a la reflexió. Diu el diputat per ERC al Congrés que les discrepàncies entre els socis del govern espanyol entren dins de la normalitat de la convivència entre dues forces diferents. Vaja, que les picabaralles entre PSOE i Unides Podem ens les hem de prendre amb naturalitat i no pas com un signe evident d’amenaça de trencament. Hi afegeix Rufián, sempre conciliador amb els partits amics, que Esquerra també es veu obligada a viure una relació “complicadíssima” amb els companys de JuntsxCat a Catalunya.

El diputat, però, considera que aquest clima d’enfrontament continu és el preu que ha de pagar la ciutadania perquè l’alternativa, insisteix, seria molt pitjor. Vaja, que ens d’acostumar a veure com els partits d’esquerres, o que se’n diuen d’esquerres, es llancen els plats pel cap de forma habitual perquè l’altra opció és deixar que governin les dretes. Unes dretes que mantenen més les formes davant la ciutadania, reconeix, però que significarien el pitjor desastre imaginable per al país. Coincideixo amb Gabriel Rufián que un govern a Espanya amb les dretes actuals, o amb qualsevol dreta disfressada de centre, seria una mala notícia. Però discrepo que els votants haguem de multiplicar la paciència davant els estirabots que, dia sí dia també, empastifen la política catalana. Les coalicions s’han de fonamentar en els aspectes que uneixen els programes de cada partit, no pas a aprofitar les diferències quan es tracta d’escombrar cap a casa els èxits obtinguts o d’espolsar-se la responsabilitat i assenyalar l’altre quan s’han d’assumir els fracassos. Vull creure que darrere de les paraules del polític d’ERC hi ha el convenciment de reconduir les relacions dins la coalició del govern cap a l’objectiu comú de la independència del país. Perquè, si no és així, potser que aturin la comèdia, reconeguin que la relació no dona per a més i assumeixin el fracàs d’una política pensada només per mantenir la cadira.