opinió
De platges i jutjats de pau
La platja està ocupada per grups idèntics de quatre gandules i un para-sol
Aprofito aquest altaveu per escriure sobre dos temes que m’han fet enutjar gairebé per igual i que, tot i no tenir res en comú, formen part del nostre paisatge i de l’interès general que cal defensar.
El primer motiu de la meva irritació és l’actuació perpetrada per l’Ajuntament de Platja d’Aro al passeig de Mar –víctima de tantes agressions urbanístiques– amb la reparació de la part malmesa fa temps per una llevantada, substituïda per una pista de ciment. Una plantofada al paisatge que fa remoure el mar.
I per si això no fos prou, mentre camino emprenyada pel portland mirant d’imaginar com devia ser abans passejar per aquella pineda vora el mar, m’adono que la platja està ocupada per grups idèntics de quatre gandules i un para-sol que ocupen petites parcel·les de sorra en espera que algú pagui per disposar-ne tot el dia. Distribuïdes ordenadament al llarg de tota la platja, priven qualsevol de palplantar la tovallola en aquell espai, que de moment ningú utilitza.
Abans d’acabar-me d’empipar truco al servei de platja de l’Ajuntament i ningú no em sap aclarir si la concessió del servei de gandules comporta que les puguin anar situant allà on els plagui en espera dels clients, reservant i privatitzant un espai públic que en cap cas no hauria de ser objecte d’aquesta autorització.
Per acabar-ho d’adobar, davant d’un hotel amb aires cosmopolites han tornat a instal·lar, a tocar del passeig i damunt la sorra, una aparatosa tarima de fusta d’un gust més que dubtós, que espatlla la vista del mar i la pròpia, amb la deguda autorització del municipi.
La segona causa del meu malestar, que ha coincidit en el temps amb la primera, ha estat el projecte de llei del govern d’Espanya que preveu substituir els jutjats de pau per oficines judicials amb funcionaris del Ministeri de Justícia.
Només puc afegir a tot el que ja s’ha escrit aquests dies un altre motiu per reivindicar-los: són uns dels pocs jutges i jutgesses que –tot i no pertànyer a la carrera judicial– són útils, propers a la ciutadania, fan funcions d’auxili judicial, i ai las, utilitzen el català. Espero que no desapareguin com aquell paisatge enyorat.
