Resurreccions de Sau

Fa cinquanta anys una sequera severa com la d’ara ja va deixar al descobert Sant Romà de Sau. L’any 1962 església i poble havien desaparegut dins del pantà que regula les aigües del Ter, sota les Guilleries, a la comarca d’Osona. De temps en temps, però, les restes del temple han anat ressuscitant. El periodista Xavier Roig Giménez va relatar, en un gran reportatge publicat al setmanari Destino el 8 de desembre del 1973, com el descens del nivell de les aigües de l’embassament de Sau posava a la vista de centenars de visitants les ruïnes dels edificis submergits. Sovint només emergia la punta del campanar. Les fotos fetes pel mateix Xavier Roig mostraven un panorama de l’indret com el que trobem aquests dies.

Els pantans amb pedres històriques enaiguades com ofrena al progrés hidroelèctric sempre han fascinat. Un altre periodista, Jaume Guillamet, va publicar el 25 de desembre del 1978 a la Hoja del Lunes un article titulat “El fantasma dels pantans”. Hi descrivia la impressió que va experimentar en tocar les restes de l’església de Sau que la secada d’aquell any també havia deslliurat de les aigües. Ja eren freqüents aquí fa mig segle, doncs, els estralls hidrològics causats per la persistent manca de precipitacions. El també periodista Josep Maria Huertas Claveria, en el pròleg d’un llibre datat el juliol del 1976 (Llibres a l’Abast n. 129, Edicions 62), esmentava el to de perdedor resignat, de loser, d’altres comentaris periodístics sobre el Sant Romà de Sau engolit per les aigües però que ressuscita en èpoques de pluges minses.

L’església de Sant Romà, d’estil romànic llombard, és la més antiga del món que es conserva dreta dins l’aigua, segons un estudi impulsat per l’entitat Official World Record amb la col·laboració d’un grup de recerca de la Universitat de Barcelona. Va ser consagrada el 1062, justament nou-cents anys abans de ser negada per les aigües del Ter aturades per una resclosa bastida en benefici de l’abastiment energètic. El catedràtic emèrit i periodista Pere Oriol Costa recorda uns instants de la mort anunciada de Sant Romà de Sau. Quan tenia 14 anys va visitar aquella vall amb una colla d’amics més grans que eren socis del centre excursionista Àliga, de les Corts. L’església de Sant Romà ja estava condemnada per les obres hidràuliques iniciades allí l’any 1949 i enllestides el 1962. Van dormir a la casa del rector, un sacerdot que estava molt trist d’assistir a l’agonia de la parròquia de Sau que regentava.

El nucli nou de Sau va revifar, però, ben aviat, amb un turisme atret pel nou paisatge configurat per una obra pública que contrasta amb el vell campanar que emergeix o que es capbussa segons els capricis de la meteorologia. L’indret és captivador també per a aquelles persones que coneixen i evoquen històries i llegendes de les Guilleries. Uns topants de serres i timbes feréstegues, amb llodrigueres pel bandolerisme mític del rampellut Joan de Serrallonga i la seva intrèpida amiga Joana Torrelles. Quan calia es feien fonedissos com conills estabornits, i ressuscitaven ufanosos sortint dels amagatalls quan els era avinent per les seves ràtzies sobtades. En el segle XVII les successives incursions de tropes franceses delmaren la població guillerienca. El territori va ressuscitar, es va refer, en els segles XVIII i XIX, esperonat per una embranzida d’expectatives de progrés rural. Es van aixecar o ampliar masies i casals.

Hi ha resurreccions de tota mena. Sovint desconcertants. Les resurreccions reiterades, aparentment aleatòries, de les pedres medievals de Sant Romà de Sau susciten estats d’ànim contradictoris. Tornar a voltar entorn de l’església quan les aigües es retiren com les del mar Roig bíblic, pot ser grat, instructiu, amè o emotiu. Però ens posa un dilema existencial entre els plaers de la imaginació històrica o de l’esplai sentimental, per una banda, i les necessitats materialistes de disposar de suficient energia elèctrica. La resurrecció de Sau, espaiada en el temps, i generada per aigües que renuncien a ofegar del tot el temple, és també un símptoma inquietant de l’anomenat canvi climàtic. Ens colpeix un cop més en recordar-nos que la manca de pluges causa tota mena de flagells i calamitats incommensurables: camps eixuts, eixorcs, erms i secs; i fonts estroncades, pous buits i aixetes escurades.