Opinió

Tribuna

Quan escric soc ningú

“La migranya d’una dona, en una altra pàgina, esdevé el reflex d’una joventut penosa, vinclant sempre l’esquena com un escarràs de feina

Vaig llegir la frase del títol en un llibre de poesia que recomano encaridament: Ningú, de Joan Manuel Homar (Viena), un poeta que no s’ha prodigat gaire, perquè el seu compromís amb el rigor resulta extrem. Va publicar el primer llibre a una edat en què molts poetes precoços ja s’han ben afartat de la poesia: a seixanta anys! En aquest darrer decenni –el de la seva consagració lírica–, ens ha donat quatre títols; tres dels quals, a parer meu, esplèndids.

La doble negació

Però deia això de la frase inicial: “Quan escric soc ningú.” És curiós: Manuel –aquest és el seu primer cognom– no ha vulnerat pas la catalaníssima regla gramatical de la doble negació. I ara! Ell, a més, ha estat durant trenta anys professor titular del departament de filologia catalana de la UB: no és, en definitiva, gens sospitós d’heterodòxia, que diria l’enyorat Joan Solà. Aquí, com en qualsevol dels seus versos, el poeta diu, exactament, el que vol dir: que “quan escric soc ningú” (que no és tan lluny, em sembla, de dir que soc tothom). No pas que “quan escric no soc ningú”, ben diferent. Per tant, el vers s’assembla al “je est un autre”, rimbaldià. O a la fórmula de Whitman que assegura que “I contain multitudes” (després d’escapçar-ne la primera part, d’una intenció massa messiànica: “I am large”).

Quin tresor que és, un bon llibre de poesia com aquest! Fixeu-vos en els tres versos inicials del Tríptic de Cassandra: “Amb ulls esbatanats, sentint els xiscles / de les gavines, miro el port obert / i la pluja que cau del cel ombrívol.” Va ser llegir-lo i imaginar-me aquest cel com un front arrugat per la tempesta. Em feia l’efecte que havia de ser un port més aviat petit, una mica amagat. Un port que només existia en el poema –i, doncs, en la meva lectura–, com el viatge en veler descrit en una altra poesia: “I tanmateix, em moc per la coberta / amb una pau que dins del cor fondeja.” En tots dos casos, la poesia actua com a feraç suggeriment. En altres, ho fa com a esperó de la raó. Per exemple, en la poesia El sacrifici d’Isaac, de Caravaggio: “Com va poder acceptar aquell sacrifici? / Frenà el punyal en el darrer moment, / però des d’aleshores Isaac / coneix que el mal s’oculta en el profund.”

Nyap del sistema

No fa gaire, una persona que admiro molt –i que es dedica professionalment a les telecomunicacions– es planyia que a les escoles i, sobretot, als instituts, ja no es faci aprendre als alumnes poesies de memòria. Li vaig donar la raó. ¿Què fa –quaranta anys, pel cap baix– que la poesia és gairebé un alienígena del sistema educatiu català? Aquesta mena de nyap del sistema competencial deu veure, en aquest gènere, en tota la literatura, una mena de nosa del tot prescindible. Com a professor de secundària, no faig aprendre versos de cor als nois, però sí que els passo cada any deu o quinze poemes, perquè els treballem plegats. I l’experiència, mal m’està dir-ho, sol reeixir.

Llenguatge reconeixedor

“Mai no és ningú, qui escriu, tan sols una ombra / entre les cendres d’aquella veu sola.” La poesia, si ens parla amb un llenguatge reconeixedor i, amb els seves eines tan preuades, apregona el cor i l’ànima humans, es fa de tothom. Almenys, de tothom qui en vulgui fer ús. Perquè es tracta ben bé d’això: de fer-ne ús. Joan Manuel Homar escriu que, “en mossegar la poma d’aquell arbre, / Eva abolí el sojorn al paradís”. Sort en vam tenir, perquè, de resultes d’aquell fet llegendari, podem viure “el temps joiós de la narració” i, per tant, ens és donat de fer literatura. La poesia del barceloní és sàvia: “com més mortal el món, més bell es torna.” En efecte, la nostra condició temporal, moridora, afegeix a la nostra experiència un bell patetisme. A vegades, un plat de porcellana negra serveix l’àpat de la malenconia: hi sentim les mans de la persona que el va afaiçonar.

La migranya d’una dona, en una altra pàgina, esdevé el reflex d’una joventut penosa, vinclant sempre l’esquena com un escarràs de feina. Que n’és, d’útil, la poesia de Joan Manuel Homar! Quantes persones que representa, aquest seu ningú que formigueja en tants versos! I com ens acompanyen totes! O, dit altrament, com el ningú es fa representació de cada un de nosaltres, que ens hem abocat al pou de bellesa i veritat d’aquesta poesia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.