Opinió

opinió

Crescenti, el pa de cada dia

Les seves fotografies són una lliçó d’economia visual sense ni un forat, tot a la vista

Hi ha vides que giren al voltant d’un forat i d’altres que aparentment no en tenen cap, tot a la vista, com les fotos d’abans, disposades en renglera damunt el tapet del trinxant. Les primeres són carn de novel·la, com la de Valentí Fargnoli, la misteriosa desaparició del qual durant dos anys Martí Gironell ha estat prou sagaç d’aprofitar per guanyar el premi Bertrana; les segones, en canvi, no solen inspirar cap narració trepidant. Són com el pa que et trobes llescat cada dia a taula. Te’l menges i ja està. Una vida com la de Salvador Crescenti (Mora d’Ebre, 1903-Salt, 1978), que també corria món a cavall de la bicicleta i retratava els pagesos, botiguers i mecànics amb un llençol per decorat. Fins i tot compartia amb Fargnoli els exòtics orígens italians, però si per aquesta banda tenia alguna història per explicar, la va arraconar per dedicar-se a donar compte de la nostra, inclosos els partits del Girona al camp de Vista Alegre, que no es perdia mai. Examinant el fons fotogràfic que en conserva el CRDI, hi apareix tot el cicle familiar: les excursions, l’acampada a la platja i el pícnic a la pineda de després, les festes d’aniversari i les celebracions de Rams, Nadal i Reis, i la mainada en fila al terrat o al bany maria dins un cossi al pati, i els primers electrodomèstics, i el dinar frugal a les cases d’abans, amb cadires de balca, el braser sota la taula i el calendari a la paret. Una lliçó d’economia visual sense ni un forat, tot a la vista. Va viure sempre a la plaça del Veïnat. Des del balcó de casa seva, va fotografiar l’exaltació dels veïns per la proclamació de la República del 1931 i, des d’allà mateix, el seu fill Josep Maria, també fotògraf, registraria la fabulosa nevada de 1985. És com si no s’haguessin mogut en cinquanta anys del mateix lloc per esperar la generació que vindria, la que recordaria aquella neu només perquè va caure l’hivern abans d’entrar a la universitat, i aquella plaça, perquè s’assemblava tant a la nostra, la del Salt vell, on també teníem calendaris penjats a la paret i cadires de balca i un balcó on el pare ens feia fotografies tots en fila abans d’anar a beneir la palma de Rams. Crescenti no va tenir mai estudi propi, igual que Fargnoli. Treballava al menjador, a la mateixa taula de l’escudella feinera i el pollastre de les celebracions, servits en el mateix plat fondo, perquè no n’hi havia d’altres. Potser no hi ha vides més intrèpides que aquestes, una prosa sense ficció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.