Opinió

Tribuna

Dos matrimonis

“Cap govern de l’Estat donarà mai a Catalunya la possibilitat de desfer-se del matrimoni forçat amb Espanya

Soc anglès i tinc vuitanta-dos anys. Als dinou, a Oxford, vaig conèixer la Mercè. Jo estudiava hispàniques i ella anglès. Havia vingut de Barcelona a Anglaterra per fer un curs de sis mesos, i quan jo tenia vint-i-dos anys ens vàrem casar. Fins l’any passat, quan ella va morir, vam compartir la vida entre Anglaterra i l’Empordà. Vàrem gaudir d’un matrimoni de molt d’amor, durant cinquanta-vuit anys. Ja abans de casar-nos, mentre anàvem en bicicleta per Oxford, ella m’ajudava a practicar verbs de català irregulars. No és que a Oxford s’estudiés el català, però va ser una manera de descobrir el seu món, un món nou per a mi. Vint-i-cinc anys més tard, l’any després de morir Franco, vàrem instal·lar cursos de llengua i literatura a la Universitat de Southampton. Aquests petits detalls pertanyen a la història d’un matrimoni molt feliç. Però ara voldria parlar d’una altra relació, una de molt i molt més infeliç i de molt més llarga: la del regne d’Espanya i Catalunya. La Mercè, de ben petita, l’any 1939, havia format part de l’allau de refugiats que varen haver de fugir del salvatge cop d’estat sanguinari de Franco, ajudat per Hitler i Mussolini. Lluny de Barcelona i de l’Empordà, la terra de la seva mare, la Mercè va passar cinc anys al poblet minúscul de Serrallonga, just passada la frontera dels Pirineus. La relació entre la Mercè i jo es pot veure com l’antònim de la que ha existit entre Catalunya i Espanya. Tothom sap què vol dir un matrimoni involuntari i forçat. La relació entre el regne d’Espanya i Catalunya és, des de fa segles, la d’un matrimoni d’aquests.

Catalunya mai no ha volgut formar part d’España. Fins i tot ha lluitat, durant almenys cinc segles, per demostrar-ho.

Tal com em diu en Josep Blesa, les dues Germanies (de València i de les Illes Balears, 1517-1526) intentaren desfer-se de l’imperi de Carles V. La Guerra dels Segadors va acabar, amb el setge (d’un any i mig), amb fam i pesta a Barcelona, el 1652. La Guerra de la Successió Espanyola: acabada per a Catalunya amb el setge de Barcelona d’un altre any i mig, l’11 de setembre del 1714, amb 30.000 bombes llançades contra la ciutat. El cop d’estat militar feixista del 1936, la Guerra Civil, i les seues desastroses conseqüències. La tan mal anomenada Transició postfranquista. Les cloaques estatals, el 155, el lawfare contra el Procés, amb detencions i judicis de pura farsa vomitiva.

El fet és que ja sabem perfectament que cap govern espanyol –cap ni un– mai donarà a Catalunya l’oportunitat de desfer-se del matrimoni forçat a què ha estat sotmesa, com a mínim, al llarg de mig mil·lenni. Aquests dies hem pogut comprovar com la relació moderna i contemporània entre el regne de la Gran Bretanya i Escòcia no té res a veure amb la que ha fet patir el regne d’Espanya a Catalunya. Des de la reina Victòria, al segle XIX, la monarquia i l’Estat britànic s’han esforçat constantment per fer veure al món sencer que Escòcia és com si fos el paradís. Tant és així, que fins i tot es podria imaginar que van fer que Elisabet II morís al Castell de Balmoral, fes un lentíssim viatge, entre ciutats i poblacions, fins a Edimburg, i quedés allà, a la catedral, durant dos dies perquè els escocesos la poguessin acomiadar amb tota la calma i la cerimònia del món, i arribés la família reial a Edimburg per fer-ho tot ben bé com Déu mana. Semblaria que la suposada segona dona més rica del món, amb aquest tractament tan extraordinari, pugui influir en el proper referèndum escocès. És imaginable un tractament semblant a un monarca espanyol a Catalunya? Recordem com, l’any 2014, un govern britànic conservador va atorgar un referèndum de manera oficial a Escòcia. És evident que aquell govern hauria implementat la independència d’Escòcia, si les urnes haguessin declarat una majoria a favor dels vots.

Aquí, l’1 d’octubre del 2022, hi serem per protestar contra la impossibilitat que això pugui passar mai a Catalunya. Cap govern espanyol, de cap classe, mai deixarà que Catalunya decideixi si vol sortir del matrimoni al qual la van forçar els monarques espanyols. Ho vam veure plenament, ara fa cinc anys, quan els catalans varen lluitar, pacíficament, per fer un referèndum, oposats amb tota la força bruta de l’estat, per demostrar –tal com ho varen fer– que una majoria dels catalans volien el divorci.

Per tant, al meu entendre, ara s’ha de veure com un Estat espanyol violent pot ser obligat, per la força de les lleis internacionals, a actuar dintre dels drets humans, els quals, segons diuen, permeten que els pobles puguin aconseguir pacíficament la seva independència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.