Opinió

De set en set

Itàlia

Quan era jove deia que volia anar viure a Itàlia, a qualsevol ciutat que ja coneixia o a qualsevol altra per conèixer: una fantasia tan inconsistent que no vaig fer res per realitzar-la. En fi, m’agradava el seu cinema, la seva literatura, els seus pintors, les seves ruïnes, la seva cuina i el caffè freddo, la seva llengua comuna diversament parlada, que, tanmateix, he sabut que s’imposava a les altres que hi existeixen. De fet, tot em segueix agradant. Tant és així que crec que és el país que he visitat més cops i on sempre vull tornar. El cas és que, quan era jove, hi governava des de feia temps la Democràcia Cristiana, però el PCI tenia una força que els amics que sí que van viure a Itàlia em diuen que es feia palpable en les lleis i polítiques socials. De fet, la DC estava en part podrida pels vincles amb la màfia del seu dirigent Giulio Andreotti, que no va fer res per impedir que les Brigate Rosse executessin Aldo Moro, disposat a governar amb l’eurocomunista Enrico Berlinguer. Sí, hi havia la violència de les Brigate Rosse, però, com sempre, era més forta la de l’Estat en connivència amb grups feixistes que eren capaços de fer esclatar una bomba a l’estació de tren de la rica i comunista Bolonya. Ho havia dit Pasolini abans de ser assassinat: “Tots estem en perill.” El feixisme ja hi era i va escampar-se amb formes renovades que l’amagaven: la uniformització cultural i l’estupidesa a través de la televisió de Berlusconi, que ho va rematar jugant a la política. I és així que, amb una esquerra inútil, Georgia Meloni, la germana italiana que lloa Mussolini, serà la primera ministra del país.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.