Opinió

De set en set

Una casa per escriure-hi

Escriure, per Marguerite Duras, comença en una casa. Però en una casa on estiguis sola, com ella, deu anys en la solitud de Neauphle, per escriure no com ho havia fet fins aquell moment, sinó com ni sabia que era capaç de fer-ho. Deu anys és el temps que va estar esperant Robert Antelme, deportat a Buchenwald i Dachau, després del retorn del qual, diu, “no he comptat res més”. Hi ha la casa buida, doncs, i la soledat, “sense la qual l’escrit no es produeix”, com tampoc sense una determinada finestra, una taula amb els teus papers escampats, i la cadira vella que et reconeix el cos i t’aguanta quan ja no saps què més escriure. La major part del temps em sento més a prop de Duras que de Virginia Woolf, perquè mentre ets a l’obra, no penses pas en les guinees que et donarà, sinó en aquesta taula, aquesta cadira, el tros de vida que retalla la finestra, cada dia el mateix i, a pesar de tot, vet aquí la roba estesa que ahir no hi era, i l’espera, sempre l’espera, la sensació que tot això només té sentit si és perquè algú torni, que ho fas perquè tot allò que havia desaparegut es redreci. Però la mateixa Duras admet que hi ha el soroll de la cuina, del televisor, dels pisos del costat, d’una mosca que et distreu abans de caure morta. I, de fet, quan no vius sol, la solitud la busques a fora, que és allà on ella diu que hi ha ocells, hi ha gats i, una vegada, fins i tot un esquirol. Mentre camines, no gargoteges res, però no deixes d’escriure. Agafes la soledat i la poses a parlar com si la gramàtica no existís, i quan tornes a la teva casa plena de gent, fas una moixaina al gat i et poses a fer el sopar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.