Opinió

Puigdemont: un referent

Admiro el seu esforç, la seva tenacitat i el seu sacrifici

Entre els llibres que, en la meva infantesa, vaig descobrir per casa, n’hi havia un de titulat Barcelona, 6 d’octubre. No tenia ni idea de què anava, però vaig fullejar-lo amb curiositat i, de seguida, vaig sentir-me còmplice d’aquells catalans que havien estat empresonats. Han passat anys i situacions diverses i la història del nostre país ha tornat a reviure fets semblants, a la recerca de la seva plenitud, amb uns protagonistes polítics que han donat diferents respostes als esdeveniments.

Acabo de llegir el llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo M’explico (de la investidura a l’exili) i no puc fer res més, com a català de conviccions, que treure’m el barret davant la integritat de l’expresident, la defensa d’unes idees i d’uns valors, el seu sacrifici i, sovint, la solitud en la qual ha hagut de lluitar. El perfil d’aquell jove amb aires de Beatle que vaig conèixer a Girona s’ha fet gran i important. Coneixia la vàlua dels Puigdemont a través del seu oncle Josep, primer per afinitats historiogràfiques, després per coincidència de responsabilitats polítiques. Ell fou alcalde d’Amer el 1979 i jo, de Lloret. Però la trajectòria d’en Carles m’era més inèdita i m’ha sorprès molt favorablement, per més que, en la presa de decisions, n’hi pugui haver alguna de discutible. Admiro el seu esforç, la seva tenacitat i el seu sacrifici; un sacrifici que inclou no haver pogut assistir ni a l’enterrament del seu pare, per no ser detingut. Recordo que aquell dia jo vaig anar al cementiri. A Amer sembla ser que és costum que només hi vagi la família i que la gent s’acomiadi després de la missa exequial. Jo em vaig dir, a mi mateix, que ja que el fill no podia ser al costat del pare en aquells darrers moments, els amics podíem omplir, una mica, el buit del fill. I així ho vaig confessar a un familiar, que em va preguntar la meva vinculació.

La lectura del llibre m’ha deixat impressionat. Quanta misèria, Senyor, que encara hi ha a la política. Quin afany d’escalar, de trepitjar, de tirar la pedra i amagar la mà i, sobretot, quina inconsciència per dividir els catalans, per crear partits i partidets, per no fer pinya i anar tots a l’una, per facilitar tan bé la feina a l’Estat que ens vol sotmesos. Que quedi clar que, després de la lectura atenta i entre línies de les explicacions de l’expresident, hom se sent solidari amb ell i l’admira. Gràcies, Carles!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.