Opinió

Quaranta anys jugant...

La visió em revifava una pila de records naufragats en la llunyania del passat

I jugant seriosament, si ho puc dir així. És el que ha fet i fa encara el meu amic Josep Maria Joan Rosa (quants noms de pila...!), i ara se li reconeix personalment, públicament, oficialment (quants adverbis...!), la feina i la trajectòria. Es tracta del Premi Nacional de Foment de la Creativitat a la Joguina corresponent al 2022, segons ha anunciat el Ministerio de Cultura. Una nota difosa pel govern de les Espanyes diu que el jurat destaca l’excel·lència de la completa trajectòria del premiat Josep Maria Joan, i el seu paper principal com a fundador i director del Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres. Sempre ho he dit, però com més anys passen més viva és la sensació: anar al museu d’en Josep Maria i constatar-hi que amb gran quantitat de joguets allà exposats jo havia jugat fa setanta anys o més, em produeix un sentiment de revival únic. No em cal fer cap esforç per evocar un passat de jugar amb esglésies, altars i disfresses de capellà, amb pobres rèpliques d’instruments més o menys musicals, amb figuretes d’indis i soldats, amb animalets de cartró, pilotes de drap, baldufes... Tot sovint he pensat que el museu sembla aspirar a algun punt d’anacronisme i dolçor, una cosa amable i entranyable, benvolent i afectuosa. L’exquisidesa de la presentació dels objectes i el lloc estudiadíssim que ocupa cada joguet com si fos únic sadollen ulls i esperit. Vaja, és un dels meus loci amoeni més segurs i entranyables. En l’última visita, era sol voltant per les sales, només de tant en tant em topava amb una parella de francesos venerables, que parlaven en murmuris com en un sancta sanctorum. La visió em revifava una pila de records naufragats en la llunyania del passat, i m’obligava a quedar-me parat davant les vitrines il·luminades d’una llum clara, profunda com una psicoanàlisi, enfonsat en un aiguamoll de somnis. Diu que hi ha 25.000 peces, també hi ha un excel·lent centre de documentació per a la història de la joguina. I per sobre de tot, hi ha l’amic Josep Maria Joan, quaranta anys treballant-hi, i el record entranyable de Lluís Duran, que col·laborà amb ell a partir del 1992, amb la presència activa i indispensable de la Pilar Casademont. Hi hauré de tornar aviat, necessito més pessigolles a la medul·la.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.