Opinió

opinió

Protegir ‘lo nostru’

‘Acorar’ es va estrenar ara fa onze anys

Diumenge a la tarda vaig poder tornar a veure, al Teatre Municipal de Maçanet, Acorar, l’aclamada obra de Toni Gomila que ens fa reflexionar sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix com a comunitat. Sobre lo nostru, com repeteix en diverses ocasions Gomila durant l’espectacle.

Allò nostru al qual es refereix Toni Gomila no és en cap cas pejoratiu respecte d’altres formes de fer. Lo nostru de què parla en Gomila és allò col·lectiu, allò que ens defineix com a comunitat i que necessitem compartir perquè ens fa pertanyents a una comunitat. Però en cap cas és excloent, perquè d’allò nostru n’hi ha tants com comunitats hi pugui haver al món. Amb ironia afilada, Acorar descriu una forma de fer i de viure de la pagesia mallorquina. A través d’una jornada de la matança del porc, Gomila desenvolupa un text que li serveix per dir adeu a un món que s’escapa, que s’esvaeix. I per què s’esvaeix? Entre d’altres coses per l’arribada dels nous temps marcats pel turisme i els nouvinguts, i que, uns anys més tard d’Acorar, Toni Gomila tornarà a radiografiar amb encert a Rostoll cremat. Una obra amb la qual els lloretencs, quan la vam poder veure, ens vam poder sentir també identificats, amb la qual també vam poder compartir lo nostru, allò identitari de la gent de Lloret.

Acorar es va estrenar ara fa onze anys. Diumenge a Maçanet era la tercera vegada que la veia, i el text aguanta i t’interpel·la com el primer dia. Per tant, Acorar demostra també que és possible superar els quinze dies de programació d’un espectacle. A vegades penso que hem introduït les arts escèniques a la voràgine de la velocitat, que el que no puguis veure aquesta setmana ja no tindràs oportunitat de veure-ho més… i d’això també crec que n’hem de dir prou! Frenem, repensem també des de la temporalitat les arts escèniques, donem marge al públic i a les programacions a recuperar obres i projectes, pensem programacions amb calma i amb coherència. I com fer-ho? Doncs podríem pensar a acompanyar els artistes, podríem pensar a acompanyar els creadors i les companyies des d’un sistema públic que es basi en la coherència, i no la temporalitat anual. Pensar l’ajut a la creació amb temps llargs, més enllà de les actuals anualitats. Fer-ho així també és una manera de protegir allò que ens defineix com a comunitat, d’allò nostru.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.