Opinió

El voraviu

No ve d’una immoralitat

La “pròrroga” pressupostària ja és aquí, com 13 dels 14 darrers anys

Si veieu govern i agents socials ben alineats dilluns al Pati dels Tarongers (portada d’ahir) convindreu que “estaven de foto”, que deia l’àvia Neus. Fotos, fotos, fotos. Ara exhibim suport social i econòmic dels sindicats (UGT i CCOO) i la patronal (Foment i Pimec) als pressupostos 2023 davant els que l’han de votar. Amb 33 vots no es va enlloc, com ja se sabia. Per contes a la vora del foc (el que en diuen relats) que expliquin, no hem de descartar eleccions abans del que ens pensem. El president Montilla assegura que no veu cap altra solució per al 2023. Montilla en sap, d’això, i veurem quin terreny de joc li queda (li deixen) a Aragonès en les properes setmanes. Tal dia com avui de l’any passat ja feia un mes que el govern havia aprovat el projecte de pressupostos, i el tràmit parlamentari es va allargar fins al 23 de desembre. Feu números. S’hi posin com s’hi posin, a començament d’any no s’hi arriba, i tastarem pròrroga, sigui tècnica o sigui definitiva. Tastarem pròrroga per més que Sánchez Llibre es posi fantàstic i digui que no tenir-los i anar a pròrroga seria una immoralitat. Si és així, ja som en la immoralitat, encara que no sabem quants dies del 2023 hi serem. De totes maneres, dels últims 14 anys en vam estar 13 en la immoralitat, perquè només l’any passat el conseller Giró va ser capaç de concloure el tràmit parlamentari abans d’acabar l’any. Tècnica o total, la immoralitat (perdó, la pròrroga) no ens ve de nou.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.