Opinió

Tribuna

L’altra via

“La sentència de l’Estatut va ignorar un fonament constitucional i va anul·lar el pacte dels legislatius català i estatal i el resultat del referèndum vinculant del poble de Catalunya

S’acosten “els Reis de l’Orient, que porten coses a tota la gent”, però ningú no s’oblida de comprar els seus regals i d’amagar-los curosament fins a la nit màgica. És un senyal que la fantasia no ens ha ennuvolat l’enteniment. La fantasia serveix per gronxar-se i evadir-se, mentre que la realitat demana projectes ajustats, càlculs mil·limètrics. Ho sabem, però sovint tendim a “viure d’il·lusions”. El “procés” va tenir bastant d’això, amb una evident manca de càlcul sobre les circumstàncies reals, la correlació de forces, els efectes i “danys col·laterals”... Va ser així, al menys, per part dels que hi van creure, a banda aquells que van tendir a fer-ne un ús més instrumental, darrere d’altres prioritats, com sobreposar-se a adversitats massa feixugues o com precipitar el relleu al capdavant de l’espai nacionalista. Se n’ha parlat molt i està tot prou dit.

Avui, la necessitat de girar full s’obre camí entre molts que s’havien sentit enduts per aquella “il·lusió”. I també entre bona part de la direcció independentista, si bé aquesta tendeix a fer les rectificacions amb la boca petita. És comprensible: es tracta de minimitzar els costos polítics. No és tan comprensible, en canvi, “repicar i anar a la processó”, és a dir, modificar l’estratègia i tractar alhora de mantenir la vella narrativa en blanc i negre, de bons i dolents. És inexcusable una adaptació del relat. I, si no es vol fer de cop, cal al menys relativitzar dogmes i deixar d’espargir anatemes.

Dues premisses marquen el nou punt de partida. A Europa, els plets fronterers, que van dur a les dues guerres mundials, estan congelats. Per això, la UE no dona cabuda, en el seu si, a cap modificació o creació de fronteres que no resulti de l’acord entre les parts. D’altra banda, el món democràtic es basa en una pedra angular: la llei democràtica s’ha de complir, particularment pels governants, sigui bona o dolenta, agradi molt o poc (sens perjudici de l’objecció de consciència ciutadana, que assumeix d’avançada els costos legals de l’incompliment). La llei es pot reformar, amb les aliances i procediments deguts, però no es pot transgredir impunement, perquè admetre-ho en un sol cas equivaldria a legitimar-ho per a tota mena de poders fàctics i de milhomes que malden per saltar-se la llei. No hi caben, doncs, unilateralitats, per més carregades de raó que estiguin. Les velles nacions sense estat propi han d’empescar-se-les per obtenir solucions raonables mitjançant la negociació i el pacte amb els estats existents, avui també en transició dins del procés de construcció europea.

A Catalunya, doncs, cal convenir una nova via, congruent amb aquestes premisses. Per a què? No pas per assaltar cap cel, sinó per resoldre la crisi constitucional que va desencadenar la sentència de l’Estatut. Una sentència legal, dictada per un tribunal trucat, en l’exercici d’una facultat contradictòria amb un principi bàsic del pacte constitucional: el que estableix el caràcter definitiu i vinculant del referèndum estatutari. En efecte, la constitució estableix que la forma de govern de Catalunya no es decideix només des de Catalunya o només des dels poders de l’Estat, sinó que ha de ser fruit del pacte entre el Parlament català i les Corts Generals, seguit del referèndum del poble de Catalunya. La sentència de l’Estatut, doncs, no va anul·lar només uns quants articles estatutaris, sinó que va ignorar un fonament constitucional i va anul·lar el pacte aprovat pels legislatius català i estatal, així com el resultat del referèndum vinculant del poble de Catalunya. No comporta això una crisi constitucional?

Cal superar aquesta situació insostenible. Des de Catalunya, cal fer-ho per mitjà d’una via realment practicable, l’altra via que queda, la del famós 80% (o més si fos possible) del Parlament, que va restar negligida l’any 2012. Per això, com ja va aprovar la cambra catalana i reclama Salvador Illa, és fonamental reunir la taula de diàleg entre els partits catalans, per aconseguir un acord negociador que obri un nou horitzó i que rescati mig país de la malenconia i l’altre mig de l’estranyament. Un acord capaç de sumar tota la força política disponible i de regenerar la cohesió social que fa la nació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.