Opinió

Raça humana

Entre la mare i la sogra

Fa una vintena d’anys Vicenç Navarro, expert defensor de l’estat del benestar, va publicar un episodi personal per il·lustrar l’extraordinària diferència entre dos països europeus respecte als drets i la qualitat de vida dels ciutadans. La seva sogra –sueca– es va trencar el fèmur i rebia cinc visites al dia dels serveis domiciliaris: al matí l’ajudaven a aixecar-se i a rentar-se i li preparaven l’esmorzar; al migdia s’ocupaven del dinar; a la tarda li portaven llibres, al vespre li donaven el sopar i la duien al llit i a les dues de la matinada l’acompanyaven al lavabo. A la seva mare –catalana– li va passar el mateix i qui atenia les seves necessitats era la filla, que triplicava horaris laborals i familiars amb la corresponent càrrega de feina i fatiga que han arrossegat contra la salut les dones de la seva generació. De la seva generació? Vegem-ho. Vint anys després hi ha hagut avenços –llei de la dependència, per exemple, tot i que sempre amb insuficient dotació i indignants llistes d’espera– i de la pandèmia ençà s’ha obert el debat sobre la societat de les cures basada en l’ètica de la justícia i de l’empatia i la responsabilitat envers els altres. Però malgrat tot és significatiu remarcar que els serveis de cures no remunerades que es produeixen al nostre país equivalen a 28 milions de treballs a temps complet –dades que aporta la investigadora Maria Ángeles Durán– i això és perquè es continua considerant un afer privat i no una responsabilitat de l’estat. No cal ni dir sobre qui recau majoritàriament el sobreesforç ni que la distància entre la mare i la sogra d’aquesta història encara és colossal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.