Opinió

De reüll

Els amants

Un vel els tapa la cara però es besen, púdicament perquè la tela blanquinosa mitiga l’impacte dels llavis. S’amaga el petó, que s’escenografia com un clixé cinematogràfic, de la mirada d’un tercer. Són Les amants que René Magritte va pintar el 1928 a París, que és on el clixé diu que s’han de pintar i fer els petons més apassionats del món per molt que el personatge de Humphrey Bogart a Sabrina recordi a la ingènua Audrey Hepburn que “París és per als amants” i per això només s’hi va estar 35 minuts. El protagonista del quadre de Magritte no és el petó, sinó el vel, que podem interpretar com un substitut d’una màscara, de l’invisible, o potser el pintor belga surrealista volia reflexionar sobre la incomunicació. El 2018, l’artista Maria Mavropoulou també va titular The Lovers la següent escena que s’inclou en l’exposició Amor modern (o l’amor en l’era de les intimitats fredes) a Atenes: les pantalles de dos portàtils, il·luminades, es miren a certa distància en un llit que no se sap si està desfet o simplement arrugat després d’una migdiada. No hi ha amor; hi ha relacions sexoafectives. No hi ha París ni amants; hi ha aplicacions de cites o capitalisme emocional. No hi ha romanticisme; hi ha ingènues Sabrines encallades en relacions tòxiques. I la intimitat és un robot programat per abraçar. Però els vels hi continuen sent per amagar el que han amagat sempre: la necessitat primària d’estimar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.