La gossa solitària
Per una crueltat absoluta, té les orelles tallades en punxa i un aspecte que és realment amenaçador
L’observo cada diumenge al matí quan, ben aviat, trec el gos a passejar pels peus de les Gavarres. S’aixeca sobre les potes del darrere i treu el cap damunt d’una tanca de color blanc immaculat. El contrast sempre em sorprèn, la blancor lluminosa, gairebé nuclear, i el pèl lluent negre, negríssim, amb les taques de color òxid a les galtes, les celles i les orelles. Sempre he pensat que és una gossa, encara que no li he vist mai la part inferior del cos, separades com estem per dos desnivells. La miro des de la vorera i ella senyoreja des de la seva talaia privilegiada de casa enorme feta a mida amb el disseny cúbic de la modernitat. Gairebé sembla fora de context, un animal de vigilància en un escenari tan pulcre, i a l’hora tan asèptic, no acaba de fer el pes. No hi he vist mai ningú, a la casa lluent de la tanca blanca, ni entrant ni sortint. Tampoc cap cotxe aparcat al davant per pura comoditat (com tants d’altres de veïns d’aquesta zona del poble de cases amb garatges propis). I no he vist mai les persianes elèctriques dels grans finestrals aixecades.
La casa, i la gossa, semblen tan solitaris que no puc evitar pensar que, allà dins, no hi viu ningú. Potser es tracta simplement d’uns ocupants d’hàbits nocturns. Però ni que sigui per estadística els hauria clissat algun cop. M’inclino més a pensar que efectivament la casa és buida, però algú hi passa regularment per garantir les necessitats de l’animal. Quan vaig començar a fer la ruta que em porta davant seu, ara fa tres anys, la pobre bèstia bordava amb totes les seves forces, traient escuma per la boca. Per una crueltat absoluta, té les orelles tallades en punxa. L’aspecte és realment amenaçador –és del que es tracta, imagino– i fa que per instint travessis a la vorera del davant. Amb el temps, però, vaig notant que l’agressivitat està donant pas a una altra cosa. Els lladrucs són menys intensos i una mica més planyívols. El meu gos ja no s’eriça quan passem per davant. Encara no ho he dit però la gossa és un dòberman espectacular, de pel·lícula de terror. Però també és un animal solitari que borda perquè és la seva feina. Segur que si me l’emportés al meu pis agrairia unes quantes manyagues i seria més feliç.
