Molins a l’Albera

Des dels anys setanta el moviment ecologista ha lluitat per la conservació de la natura en tots els fronts possibles. Des de Greenpeace fins a les entitats locals de cada territori, s’ha fet una ingent tasca de sensibilització de la societat actuant sota el lema “pensar globalment, actuar localment”. Un dels fronts que els darrers anys han pres més protagonisme és el procés d’escalfament global, ja que aquest s’està revelant com l’amenaça més gran a la biodiversitat de tot el planeta, ja molt afeblida per dècades de desforestació, contaminació i sobreexplotació. Totes les lluites empreses fins ara per protegir espais, declarar parcs naturals i recuperar espècies, o l’objectiu més ambiciós de preservar i restaurar un 30% de la natura mundial per al 2030, poden quedar en no res si la temperatura mitjana global supera els 1,5 graus per sobre del valor de l’època preindustrial.

En el dia d’avui, aquest increment ja és d’1,3 graus i afecta seriosament l’agricultura, la disponibilitat d’aigua o el paisatge a causa dels incendis i la mortalitat d’arbres per la sequera persistent. Per altra banda, tots som conscients de com el canvi climàtic està canviant també les nostres vides, ja que afecta la salut de gent delicada o a tothom, per l’encariment dels aliments. Cada dècima de grau ens acosta més a l’escenari que no s’hauria de superar –que els científics situen entre els 1,5 i 2 graus–, a partir del qual el canvi climàtic entraria en un procés de retroalimentació en què l’escalfament s’acceleraria per les emissions alliberades per la mateixa biosfera (conversió de la selva amazònica en sabana, desgel del permafrost, blanqueig i mort de corall, incendis...).

Els acords de París són, ara per ara, el pacte mundial per no superar aquest llindar. La humanitat ha d’acomplir la immensa tasca de substituir el petroli, el gas i el carbó per electricitat produïda amb fonts netes i renovables. Ho hem de fer molt de pressa: cal una reducció de les emissions del 45% el 2030 i del 100% el 2050. No assolir aquests objectius en la quantitat o en el temps indicats ens situa, segons la comunitat científica, en el terreny de les incerteses climàtiques en què la nostra pròpia supervivència i la de moltes altres espècies no estan assegurades.

Per primera vegada a la història s’han alineat els objectius de les organitzacions ecologistes amb els de la majoria de governs i amb una part creixent del capital privat en l’aposta per fer la transició energètica. Malauradament, queden encara moltes resistències. A l’altra banda, hi trobem, per exemple, les empreses petrolieres, el sector aeronàutic, del transport marítim i de l’automòbil, que alimenten a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials les pors innates de la societat als canvis. L’estratègia inicial d’aquest lobby va ser la negació del canvi climàtic. Actualment, com que aquest argument és insostenible, s’alimenten discursos que afirmen que la transició energètica no és possible i, com que anem irremeiablement de cap al col·lapse, no cal fer res. Fins i tot s’arriba a afirmar que les energies renovables són pitjors que el mal que pretenen resoldre, amb un relat que ha arrelat fort a molts llocs.

Es fa molt d’èmfasi en la pèrdua de sòls agrícoles i en els impactes sobre la biodiversitat de plaques solars i molins. Però, sorprenentment, s’ignora l’impacte molt més estructural i devastador de l’augment de la temperatura tant per a la sobirania alimentària com per a la salut dels ecosistemes i de les espècies que hi viuen. Finalment, hi ha qui considera que les instal·lacions d’energia renovable malmeten espais forestals que necessitem per capturar l’escreix de CO2 atmosfèric i que, per tant, no surten a compte.

La instal·lació de molins al massís de l’Albera és un cas d’actualitat que ens permet contrastar el darrer argument amb números. Els estudis indiquen que un alzinar mediterrani amb un règim de pluges de 400 mm l’any pot capturar a l’entorn de 3,7 tones de CO2 l’any. El paratge natural de l’Albera té 16.310 ha; o sigui, una capacitat d’absorció d’unes 59.000 tones de CO2 l’any. Als seus encontorns, s’ha aprovat la instal·lació de nou aerogeneradors que, amb els accessos inclosos, afectaran l’equivalent a un 0,2% de l’espai protegit. Aquests molins produiran 140 GWh l’any d’energia neta que estalviaran 36.000 tones de CO2 l’any. És a dir, l’Albera passa d’absorbir 59.000 tones de CO2 l’any a mitigar-ne 95.000, “sacrificant” –fora de paratge protegit– un 0,2% de superfície per aprofitar el vent com a font d’energia. Estem parlant, entre massís i aerogeneradors, de suprimir els gasos d’efecte hivernacle anuals de 18.234 empordanesos, un 13% de la comarca.

És natural que tinguem tendència a voler conservar el paisatge tal com sempre l’hem vist, però en la situació d’emergència climàtica actual el paisatge està condemnat, com ho demostren els devastadors focs que veiem cada dia arreu del món i que també hem vist fa poc a menor escala a la serra de Colera. Per salvar-lo, l’única opció és la ràpida substitució dels combustibles fòssils per energia neta. I sí, tindrà un preu: ens haurem d’acostumar a viure amb menys, a canviar d’hàbits i a veure aerogeneradors prop de casa. Esperem que, lluny de lluitar-hi quixotescament com si fossin monstres que ens volen devorar, els visquem com a elements civilitzadors que ens permeten disposar d’energia sense contaminar el medi ambient.