Opinió

Tribuna

113, la gran caiguda

“En una reunió de l’Assemblea de Catalunya podien coincidir-hi sindicalistes i empresaris, clergues i ateus, federalistes i independentistes
“Un dels quatre punts que la identificaven deixava ben clar que el restabliment de la Generalitat estatutària no era un objectiu final, sinó transitori, abans de l’autodeterminació

El 7 de novembre de 1971, naixia l’Assemblea de Catalunya, organisme unitari de l’oposició antifranquista, referent indiscutible de la Catalunya plural que volia democràcia i llibertat. L’ombra de la seva acció arribava arreu del Principat i, si bé és cert que no va ser possible tan sols gràcies al PSU, no hi ha dubte que hauria estat del tot impossible sense aquest. Potser haurien pogut mancar-hi unes altres sigles, però no pas aquestes i és de justícia recordar-ho. Ni tampoc dirigents com ara Antoni Gutiérrez Díaz, Guti, l’artífex més destacat de la iniciativa, o bé Josep Solé Barberà, la cara pública, amable i conciliadora dels socialistes unificats. Al costat d’aquests noms, cal retenir també els de Jordi Carbonell, Josep Benet, Miquel Sellarès, Pere Portabella o Xavier Folch, entre altres. L’Assemblea va tenir l’habilitat d’aplegar les diferents sensibilitats polítiques presents llavors a la nostra societat, des de la democràcia cristiana fins al socialisme revolucionari independentista. Més enllà, però, de les ideologies convencionals, va teixir una xarxa civil de complicitats amb persones no pertanyents a cap organització política, de manera que, en una mateixa reunió, podien coincidir-hi sindicalistes i empresaris, clergues i ateus, federalistes i independentistes. La crònica de la vida d’aquest moviment unitari ha estat historiada pels periodistes Antoni Batista i Josep Playà amb el títol de La gran conspiració, un text imprescindible per entendre aquell moviment i aquella època.

Amb un notable sentit pràctic de l’acció política unitària, l’Assemblea s’encarnava en els quatre punts que en resumien la identitat i que, memoritzats en la seva literalitat per milers de persones, eren fàcils de comprendre i de reproduir. Es tractava dels elements programàtics bàsics, compartits des de sectors de la burgesia liberal i catalanista fins a la dotzena d’organitzacions d’extrema esquerra que en formaven part, amb tota la pluralitat de visions de la vida, del país i del món que s’hi encabien entremig. El primer era “la consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics”, seguit per “l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés al poble al poder econòmic i polític”. L’esment explícit al poder “econòmic”, no tan sols polític, en constituïa, de fet, la reivindicació més revolucionària, tot i que, en realitat, no sembla que fos percebut conscientment així per bona part dels integrants d’aquell organisme. Fruit de l’ambient de l’època, en un país que havia fet les col·lectivitzacions durant la guerra civil, les primeres després de la revolució soviètica, fa pensar en el context que va propiciar també alguns passatges de la constitució portuguesa sorgida de la revolució dels clavells de 1974.

El tercer punt, crucial des el punt de vista nacional, deia: “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Quedava ben clar, doncs, que el restabliment de la Generalitat estatutària no era un objectiu final, sinó transitori, abans de l’autodeterminació. I, finalment, el quart punt, es referia a “la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”, referència tranquil·litzadora per als demòcrates espanyols, malgrat que, en el redactat, podia cabre-hi Portugal, poble peninsular, però no pas les Illes Balears, ni les Canàries, que no són, òbviament, “peninsulars”. Enguany, el 28 d’octubre, farà 50 anys de la gran caiguda dels 113 membres de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals em trobava. Llevat dels que pogueren fugir de l’església de Maria Mitjancera on érem reunits, bona part de la plana major de l’antifranquisme va ser detinguda i empresonada, amb noms que, amb el temps, seran vicepresidents de la Generalitat, ministres, diputats, eurodiputats, senadors, batlles i regidors. Carrers i places amb el nom d’Assemblea de Catalunya en recorden avui el passat i que el futur espera encara la consecució de les reivindicacions pendents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia