El factor humà
Quin preu té la nostra vida?
Jesús Sánchez, degà dels advocats, planta cara a la flagrant impunitat amb què actuen els lladres de mòbils
Hi ha un risc evident a caminar pels carrers de Barcelona amb el mòbil a la mà, tot just sostingut més que no pas agafat pels dits, amb el braç alçat per tal que l’aparell quedi en una bona posició per a la visió, els ulls clavats en la pantalla, la ment absent del que t’envolta. El risc no és pas el de topar amb un fanal ni amb cap altre vianant que també transitarà atrapat en la imatge o el text de la pantalla, el perill real és que un ximple –no cal anar més enllà en qualificatius– passi rabent pel costat i, amb una agilitat pròpia d’un Oliver Twist del segle XXI, s’emporti el telèfon amb un gest ràpid de dits i una posterior esprintada digna de medallista olímpic.
El drama es consuma amb mil·lèsimes de segons, perquè és dramàtic perdre en un obrir i tancar d’ulls un aparell al qual l’individu ha confiat la seva vida; els seus secrets, les seves fotografies d’anys, l’agenda que li permet contactar amb els amics, els seus escrits personals i documents oficials. Forma part ja tant de la condició humana l’aparell mòbil que la seva pèrdua suposa un fet tràgic de dimensions gegantines, talment com si es perdés una mica de la vida mateixa. Per a Jesús Sánchez, degà dels advocats de Barcelona, tot plegat encara és més greu; “si ens roben el mòbil ens treuen la nostra vida”, sentencia.
Sánchez reflexionava ahir sobre la importància dels aparells de telefonia mòbil en la vida de les persones arran de la presentació d’una iniciativa mig jurídica, mig política, del col·legi que presideix pensada per plantar cara al fenomen creixent de la multireincidència, lladres que roben una i altra vegada emparats per una legislació benèvola que els juga a favor en la seva estratègia delinqüencial. El quid de la qüestió és el valor que es dona a la cosa robada, circumstància que marca la gravetat del delicte i la manera com aquest es castiga. Com més baix es valori un telèfon més barat els surt als lladres i contra aquesta lògica es va pronunciar Sánchez. “Un mòbil no pot quedar com un furt valorat en 400 euros”, va afirmar el degà abans de dir allò que la seva pèrdua és com perdre la vida mateixa. Ho va explicar així, amb dramatisme, sense arribar a posar una quantitat econòmica ni quantificar quin és el preu de tota una vida continguda en un mòbil, qüestió que plantejada d’aquesta manera suposa una equació de difícil resolució.
El que pretenen els advocats, amb el suport d’alcaldes de grans ciutats farts d’haver de gestionar la impotència de les seves policies que han de perdre hores combatent uns lladres que, en paraules de Jaume Collboni, se’ls “riuen a la cara”, és endurir la llei. Formalitzaran una proposta de reforma legal que presentaran al Congrés dels Diputats perquè la norma impedeixi que Catalunya esdevingui destinació de carteristes reincidents i altres individus de dits llargs i cames ràpides.
Tot plegat, també seria més fàcil si del telèfon mòbil se’n fes un ús mesurat i no es passegés pel carrer mostrant-lo als quatre vents, exposant-lo a les habilitats dels delinqüents. També seria una altra qüestió si la vida valgués el que val per si mateixa, sense haver de dependre de màquines ni extensions artificials de la pròpia memòria.
