Lletra petita
Padrins polítics
“En conec un parell de casos que encara no han entès el gir del destí, o les conveniències de partit, que els han fet caure d’una llista que consideraven seva
Tinc la sensació, o directament la certesa, que d’un temps cap aquí vivim en una eterna campanya electoral. Com un xiclet d’aquells que mastegàvem de petits i que s’allargaven infinitament, els comicis es van encavalcant, i amb prou feines hi ha temps per refer-se d’un que el següent ja truca a la porta. Entenc que als polítics, els més interessats especialment a sobreviure al sempre imprevist joc de les urnes, aquest excés de feina els haurà d’acabar passant factura. Per a alguns fins i tot haurà significat el final abrupte a una carrera que confiaven més llarga i que ha acabat com el rosari de l’aurora. En conec un parell de casos que encara no han entès el gir del destí, o les conveniències de partit, que els han fet caure d’una llista que consideraven seva. Entenc que ha de fer mal, sobretot quan no t’ho esperes i resulta que els companys de formació amb els quals has compartit costellades de germanor s’han dedicat a fer-te ell llit mentre tu et deixaves les hores en reunions, comissions, debats, propostes i projectes “pel bé del país”. Però ja ho diuen, que la política hauria de ser, o s’hauria de prendre, com un estadi temporal, una etapa puntual i amb data de caducitat que ningú hauria d’entendre com l’única manera de guanyar-se la vida. És trist, sobretot quan t’avala la bona feina feta, però també és una pràctica habitual que no entén de fidelitats. El/la polític/a hauria d’estar advertit des del minut zero que la seva vida professional depèn d’un equilibri precari sustentat en mil criteris, també dits interessos. La convicció en els ideals, una sòlida formació i una capacitat comunicativa indiscutible són virtuts que mai no haurien de faltar en els candidats a gestionar un municipi o un país, però malauradament, quan es tracta de formar llistes electorals hi ha aspectes que, al final, acaben passant al davant. I no són sempre els millors, ni els més adients. A vegades, fins i tot, són la pitjor decisió que es podia prendre. Però com passa amb les mones de Pasqua, aquí qui en vol tastar ha de tenir padrins.
