Més de 700.000 persones estan diagnosticades de depressió a Catalunya. Del total, més de 500.000 són dones d’una mitjana de 56 anys. Les xifres de diagnòstic de depressió creixen cada any. I entre els afectats hi ha un percentatge de persones que pateixen depressió major resistent. O sigui, que tenen una depressió greu i no responen a la medicació. Alguns experts creuen que l’increment de quadres depressius creix en paral·lel a l’augment dels trastorns de salut mental. D’altres, però, diuen que, de depressió, sempre n’hi ha hagut, però s’ha viscut en silenci durant anys, i en alguns casos durant dècades, perquè aquells que la pateixen no volien fer front a la pressió social que suportaven. I ara, fruit de les campanyes que s’han fet en els últims anys per trencar amb l’estigma, comencen a explicar el que els passa. També hi ha metges que, més conscienciats, tenen més eines per detectar i diagnosticar aquest trastorn, tot i que encara hi ha un percentatge important de persones que reben diagnòstics associats als símptomes i no a les causes.

Trencar amb l’estigma és important perquè els afectats puguin recuperar la seva vida normal un cop refets d’aquest trastorn, però no ens podem conformar a trencar amb l’estigma. Com a societat hem d’intentar anar més enllà i curar aquelles coses que fins ara hem acceptat com a incurables. De la mateixa manera que hem lluitat durant dècades per frenar el càncer o el VIH i, en molts casos, hem aconseguit guanyar aquestes malalties, hem de ser capaços de millorar els diagnòstics i els casos d’èxit quan es tracta de problemes de salut mental. Diem que estem constipats o engripats, però diem que som bojos. Entenem la bogeria com un estat permanent, i no transitori com una grip. Ser o estar sempre ha estat una qüestió.

Seria al·lucinant poder tractar la bogeria com un estat transitori, no? Tot i que les al·lucinacions s’han tractat sempre com un símptoma més d’aquest concepte global de bogeria... Estar o ser és la qüestió! En aquest context, la comunitat científica ha recuperat, en els últims anys, resultats esperançadors que ja als anys cinquanta, sobretot als Estats Units, permetien albirar llum al final del túnel. Era l’època dels primers assajos amb substàncies psicodèliques per tractar, des d’un nou paradigma, trastorns com l’ansietat, l’estrès posttraumàtic i, fins i tot, algunes addiccions o la depressió.

Diuen que la por, quan l’has vista, no és res. Però la por a les conseqüències sobre la salut pública d’algunes drogues i l’ús d’aquests psicodèlics en entorns recreatius per part dels moviments contraculturals dels anys seixanta van col·locar els governs en una situació de debilitat, i això va empènyer aquestes substàncies a les llistes de drogues prohibides. Els Estats Units van aplicar la política conservadora i Europa va seguir, després, la política americana.

I així han estat durant anys. Als noranta, alguns equips europeus d’investigadors les van recuperar tímidament en alguns assajos i, en els últims anys, l’experimentació amb aquestes substàncies ha agafat embranzida. A Catalunya, investigadors del Parc Sanitari Sant Joan de Déu han iniciat aquest any tres assajos clínics amb persones diagnosticades de depressió major resistent. Són assajos que obren la porta a una nova mirada sobre el tractament d’aquest trastorn. Els psiquiatres ja no en tenen prou, de tractar els símptomes, i per arribar a l’arrel del problema porten els pacients a fer un viatge psicodèlic d’anada i tornada. En funció dels psicodèlics que es prenguin, el viatge pot durar de quatre o cinc hores fins a vuit o nou. En aquest temps, el pacient es troba de cara amb les seves fílies i fòbies, acompanyat en tot moment pels terapeutes que el segueixen. Precisament és en l’acompanyament on rau l’èxit del tractament. L’acompanyament terapèutic és una assegurança de viatge, una eina que el pacient té al seu abast a l’hora d’afrontar les pors de cara.

Plantar cara a la por és el secret de l’èxit: destapar el rostre dels monstres particulars per descobrir que després de la por no hi ha res més que un mateix. El secret del possible èxit, de moment, es troba en els neguits i les emocions frustrades, en la mirada cara a cara amb tot allò que sempre hem volgut evitar. I allò que es podria fer en anys de teràpia, ara podria ser realitat en una sessió de vuit hores perquè el secret és un viatge d’anada i tornada a l’ànima. La qüestió és quin bitllet comprem.