Lletra petita
Vendre la pell de l’ós
“L’independentisme s’ha sentit traït i decebut i s’ha quedat a casa. Però hi és. Més emprenyat que mai, més desconfiat que mai i més exigent que mai. Però hi és
Quatre dies després de les eleccions ja tenim centenars de savis i visionaris que han dibuixat l’escenari d’una Catalunya que ha enterrat definitivament el procés i que accepta submisa una nova etapa a les mans d’un partit d’ordre. S’ha imposat el seny català arraconant una rauxa independentista que l’única cosa que havia portat al país en els darrers deu anys eren maldecaps, tibantors, baralles i malfiances, per no dir un clima polític agre de poca entesa i molta fricció. A Madrid es freguen les mans perquè els resultats electorals sembla que confirmen que l’actuació del shwoman Pedro Sánchez ha funcionat i que el territori ha abraçat la pau i la concòrdia constitucional. A partir d’aquí, i segons els vaticinis dels guanyadors, tot serà oli en un llum i la prosperitat i la joia tornaran a la terra catalana, que ha sabut trobar definitivament el bon camí. Aquesta és la història que ens volen vendre, però, si em permeten, que alguns siguin excel·lents narradors no vol dir en cap cas que el relat sigui veritat. Ni tan sols que l’encerti a mitges. Som un país que ha sumat aclaparadores derrotes, però també que ha sabut mantenir viu l’esperit de la lluita. Amb els resultats electorals a la mà, no fa falta ser cap geni per anunciar que l’independentisme ha patit una aclaparadora desfeta. Cert, però d’aquí a afirmar que ha iniciat el camí de la desaparició, que la ideologia és morta i enterrada, i que aquells que reclamen un estat propi només l’obtindran en el món dels somnis hi ha un tram molt llarg. L’independentisme no ha canviat de bàndol, s’ha limitat a castigar un lideratge polític estèril. S’ha sentit traït i decebut i s’ha quedat a casa. Però hi és. Més emprenyat que mai, més desconfiat que mai i més exigent que mai. Però hi és. Ara toca refer confiances i tornar a teixir il·lusions, i no serà ni fàcil ni ràpid. Però fins i tot algú que se n’ha declarat obertament enemic ho té clar. Dimarts, Xavier García Albiol vaticinava: “L’independentisme no ha anat a votar, però l’independentisme segueix allà.” I si ho diu ell...
