El carboner

Tot passejant per l’Eixample m’he aturat davant la botiga del carboner.

Encara hi ha carboneries, a Barcelona. Aquí, a tocar una colla d’establiments ben diferents: el negoci de recanvis d’automòbil, el servei de fotocòpies, la gran empresa dedicada a la venda d’aparells de mecanització d’oficines, l’agència de viatges… Enmig d’aquest món, el carboner sembla escapat d’un museu d’etnologia, i el seu racó és una mena de diorama de la nostra història popular.

La carboneria té parets i prestatges de fusta, i recorda curiosament les barraques de brancatge que els carboners feien al bosc, quan aquest ofici era una pràctica habitual en moltes de les nostres comarques. Els carboners bosquetans muntaven la carbonera en un espai aclarit, apilant els trossos d’alzina de manera que hi quedés al mig un forat en forma de xemeneia; la pila era coberta per branques de bruc, i al damunt una capa de terra.

Per la xemeneia es deixaven caure brases i troncs encesos, i tot seguit es tapava el forat. El foc prenia molt a poc a poc, i durant una colla de dies calia vigilar el procés. Era una feina molt dura i mal pagada, com diu la corranda:

–Carboner, bon carboner,

què portes dins el sarró?

–Porto la meva suor

d’onze dies de sitger.

En la llarga vetlla de les carboneres enceses, els carboners s’havien acostumat a xiular i a cantar per no adormir-se. N’hi havia que s’acompanyaven el cant picant amb dos bastons, a manera d’instrument de percussió. ¿No s’inventarà cap aparell que reculli els sons amagats en el passat?

En aquest carrer de l’Eixample –han canviat els rètols del voltant, els semàfors, els models de cotxes que passen, els vestits i els costums de la gent– el carboner ha conservat el seu establiment sense cap anacronisme: no hi ha cap llum modern, cap calendari llampant a la paret. Un petit munt de senalles clàssiques, amb llenya perfectament ordenada; unes altres senalles amb carbó. La característica pissarra negra, en la qual hi ha anotacions fetes amb guix. I ell, el carboner, que amb una petita maça va esmicolant carbó d’alzina, amb cops precisos, rítmics, gairebé suaus. Amb el respecte i l’ofici de l’escultor.

Tot l’espai està impregnat d’un gris antic i delicat, un gris que no es pot obtenir amb cap pinzell; és el gris que ha anat deixant damunt totes les superfícies la subtil i continuada respiració del carbó. Aquest carbó que l’home continua trencant pacientment... Per a qui, i fins quan?