Es busquen hereus de lloguer

Un dels problemes de la vida rural –si volen, canviïn vostès problemes per oportunitats de canvi, per dir-ho a l’estil de la psicologia positiva, perquè no volem traumatitzar ningú ja en la primera frase– és el declivi de la figura de l’hereu. Tradicionalment, néixer amb genitals masculins i ser el primer d’aquesta mena entre la resta de germans era un bon negoci: almenys, sabies que en el futur no passaries gaire gana. O no tanta com els altres germans, dispersos pel món, condemnats a guanyar-se el pa lluny de casa i dels estalvis familiars. Si, a més, tenies encara més sort i el patrimoni heretat era d’una certa importància i a tu ja t’agradava això de manar, mostrar caràcter i disposar al teu gust de les vides que depenien d’aquests béns sobrevinguts per dret sanguini, podies arribar fàcilment a la vellesa convertit en un cretí respectat, estimat i temut alhora, amb placa en una capella de l’església i amb el teu nom en algun carreró del poble.

Avui, però, la cosa ja no resulta tan atractiva. Des de fa dècades, el patrimoni familiar rural i la feina que implica han deixat de ser un premi per convertir-se, a vegades, en una llosa. Ser un jove hereu que té com a única perspectiva quedar-se a treballar a la finca familiar amb el tractor mentre que els germans i els amics d’estudi aniran a veure món en professions ben variades, còmodament instal·lats en oficines urbanes dotades d’aire condicionat i de campionats interns de pàdel, no sembla el bon negoci que havia estat en el passat. No hi ajuda gens, és clar, el maltractament que el sistema econòmic exerceix sobre el petit productor agrícola, condemnat periòdicament a collites que s’han de vendre gairebé a preu de cost mentre les grans distribuïdores alimentàries es fan d’or amb els marges comercials que aconsegueixen.

Amb aquest panorama, molts pagesos fa anys que es queixen de la falta de relleu generacional, i les gran corporacions alimentàries o energètiques són a l’aguait per caure sobre terres que quedin en desús i convertir-les en monocultius extensius, camps solars o asfalts urbanitzables. Només els més valents i agosarats de la colla emprenen nous negocis agrícoles en la terra familiar, alguns d’ells amb un mèrit i un èxit ben notables. I d’altres, de valents, es troben que no tenen herència familiar on fer-ho.

El problema només es resoldrà amb solucions estructurals, que depenen d’un mercat alimentari que no castigui el petit productor. Mentrestant, però, es busquen remeis puntuals. A Lleida, la Paeria va anunciar divendres la creació d’un banc de terres a l’Horta, el cinturó verd de producció agrícola que envolta la ciutat, perquè els propietaris que deixin de treballar puguin posar-les a disposició d’altres pagesos que vulguin continuar l’activitat. Si no hi ha hereus, se’n busquen. Encara que siguin hereus de lloguer. Ens hi va un model de ciutat, i de país.