Devot com sóc dels cafès tradicionals, m’ha impressionat la reacció dels joves de Buochs, un poblet no gaire lluny de Lucerna. Hi ha un establiment –bistrot, taverna, com vulgueu dir-ne– que és defensat aferrissadament pels seus clients un cop ha mort la propietària.

La tavernera l’havia regit durant més de cinquanta anys, i quan arribà a vuitanta ho celebrà amb tota la seva fidel parròquia. Ara, però, la seva mort obre una porta a la desaparició del local, perquè els hereus poden disposar-ne com vulguin.

Els clients s’han mobilitzat. Qui són aquests clients? De cap manera uns vells xarucs o nostàlgics, sinó –com deia– els joves treballadors i camperols de Buochs, que tenen el costum de passar pel cafè una estoneta cada dia –amb el vestit de feina– i beure-hi un vaset de vi o jugar-hi a les cartes. Aquests xicots estan decidits a lluitar pel “seu” cafè, purament perquè és seu, perquè no sembla pas que l’establiment tingui cap característica remarcable des del punt de vista històric o artístic. La fusta de la sala és enfosquida pel temps, les cadires i les taules són absolutament vulgars, i no hi ha cap peça digna de ser catalogada. Res, un cafè com un altre. Però els joves clients no volen que el “seu” cafè sigui venut o transformat en un local amb el qual no podrien identificar-se, i han organitzat una acció per a la conservació de l’aspecte habitual de l’establiment. De moment les autoritats locals han atorgat a la neboda de la propietària difunta –que solia presentar-se al local per ajudar-la– un permís d’explotació per a tres mesos.

El que fa tan interessant el tema és, precisament, que el cafè no és d’“interès” oficialment reconegut. Són els joves de Buochs els qui el reclamen com a patrimoni col·lectiu i el consideren “insubstituïble”. Han donat vida al cafè –dia a dia– i el cafè els ha donat vida. El volen tal com és, i quan hi entra algun passavolant li expliquen el cas i li demanen adhesió i suport.

Mai no m’ha agradat allò “que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”, encara que, quan hom té veïns que habitualment practiquen el menyspreu, la reacció sigui comprensible. Més m’estimo acceptar que tenim un país com el cafè de Buochs, absolutament corrent, i que continuaria essent el nostre encara que no haguéssim tingut Corts i almogàvers, romànic i modernisme, Poblet i Cadaqués, Verdaguer i Pau Casals. En canvi, sí que em sembla adient el “som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”, tant si ens harmonitzen com si ens regulen. Si els joves suïssos no es volen deixar perdre el cafè, nosaltres no ens hem de deixar “reformar” la casa. Senzillament perquè, més o menys valuosa, és la nostra, i està homologada no pas per un decret circumstancial i derogable, sinó que figura des de fa segles en el catàleg universal de les llengües, les cultures i les nacions.