En una enquesta a peu de carrer, si preguntéssim per una brasilera o brasiler cèlebre, probablement la llista l’encapçalarien futbolistes com Pelé o Neymar. Els més interessats en política parlarien de Bolsonaro o Lula, i és probable que el rei de l’autoajuda i la reflexió, Paulo Coelho, també aparegués. No és tan extensa, en canvi, la fama de Sebastião Salgado, un dels millors fotògrafs dels últims cinquanta anys, i segurament el que ha aconseguit impactar més retines amb les seves potents imatges de les injustícies que viu el món.

La notícia de la seva mort, la setmana passada, em va retornar de cop a mitjans dels anys vuitanta, quan vaig veure per primera vegada les imatges en blanc i negre del seu reportatge sobre els miners brasilers de Serra Pelada. Homes de totes les edats completament enfangats i treballant fins a l’extenuació com tossudes formiguetes, intentant trobar una palleta d’or que els canviés la vida. Tanta misèria en unes imatges que, malgrat el seu dramàtic contingut, no deixaven de ser fascinants. Salgado, de família bona i format com a economista, va recollir amb la càmera i en llibres i exposicions el testimoni d’injustícies i atrocitats en diferents parts del planeta –en més d’una ocasió s’havia referit als humans com els animals més ferotges–, però també la bellesa i simplicitat de comunitats indígenes i, sobretot, la fragilitat de la natura, especialment de la seva estimada Amazònia. Ja com a figura consagrada, aquesta última dècada va deixar de banda el fotoperiodisme. Res a retreure-li, tenint en compte que va retratar des de la cruenta sequera del Sahel africà a mitjans dels anys vuitanta fins al genocidi de Ruanda, passant per les penúries d’immigrants i desplaçats, i també per les precàries condicions laborals de treballadors de tot el món, un dels seus projectes més extensos, publicat el 1993 amb el títol Treballadors. Són més de 400 fotografies i una crítica devastadora al capitalisme. L’última part de la seva vida l’ha dedicat a la ingent tasca de recuperar la biodiversitat d’un territori devastat de la selva tropical brasilera. I ho ha aconseguit, apuntalant l’esperança que malgrat la ferocitat humana, un món millor és possible.