Ni l’Estatut retallat, ens van donar

Només fa dinou anys però sembla que parlem d’una altra vida. Tal dia com avui els ciutadans de Catalunya van ser cridats a les urnes per votar el nou Estatut de Catalunya impulsat pel president Pasqual Maragall. Un Estatut que s’havia elaborat i aprovat al Parlament de Catalunya, que ja s’havia retocat a La Moncloa després d’una reunió entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas i que havien desvirtuat a les Corts espanyoles. Aquell 18 de juny del 2006 poc més del 49% del cens va anar a votar, una participació molt minsa per un projecte tan important que venia a millorar en teoria l’Estatut de Núria de 1979 aprovat per les Corts i que va representar el primer Parlament de Catalunya després de la mort de Franco amb una Generalitat de la qual va ser president Jordi Pujol.

Fa molts anys, però val la pena recordar-ho perquè particularment crec que allà va començar tot. Sí, els catalans ja estàvem molt emprenyats per les infraestructures, que va ser el primer motiu pel qual es va sortir al carrer en una gran manifestació, però el malestar era polític. Després de 23 anys de govern de CiU, Pasqual Maragall va guanyar per al PSC la Generalitat, el somni que creien que els pertocava encapçalar des de Joan Reventós. Raimon Obiols havia estat tres cops candidat, Joaquim Nadal va ser el pont catalanista i socialista en espera de Maragall, llavors a Roma, i l’alcalde socialista que va dimitir enfrontat amb els seus, va passar per una derrota en nombre d’escons el 1999.

Maragall volia trepitjar fort després de 23 anys de Pujol, i la seva empremta havia de ser l’Estatut. L’Estatut de Miravet, es va dir, perquè allà es van reunir tots els grups, fins i tot el PP. Però va passar de tot. Aquell PP de Piqué no va tenir força davant de Madrid per defensar el que deien que defensaven, hi va haver la topada Maragall-Mas al Parlament pel 3% que va estar a punt d’enviar-ho tot cap avall, i finalment la norma institucional bàsica que defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques, les seves competències i relacions amb l’Estat, va tirar endavant com va poder. A Maragall li van fer el llit els seus, Mas i Zapatero van pactar coses també a esquenes d’ell, i a Madrid Alfonso Guerra va explicar ben clarament allò del cepillo, que aquí en vam dir passar el ribot.

Sí, fa dinou anys vam votar. CiU, PSC i Iniciativa van demanar el vot a favor. El PP i ERC van demanar el no. El del PP no cal explicar el perquè, el d’ERC per les rebaixes del ribot. Va votar menys del 50% i d’aquests el 73,9% va votar sí; el 20,76, no, i el 5,35 ho va fer en blanc. Ja teníem Estatut retallat. Maragall va dir que se n’anava a casa, sisplau per força. El primer tripartit va passar a la història i després de les eleccions Montilla va presidir el segon. Potser no va agradar a tothom, però el president va defensar la dignitat de la institució i la llengua. Llavors va venir allò del PP i “unas firmitas contra los catalanes”, els ignominiosos recursos al TC i com els seus jutges es van passar per l’engonal la decisió, ja passada pel ribot no ho oblidem, dels ciutadans de Catalunya. Així ens va anar, i allà va començar tot el que ara alguns creuen que ja s’ha acabat.