“Doneu-me xampany”, canta Sisa en el gran musical de Dagoll Dagom La nit de Sant Joan. De xampany en bevíem poc quan jo era petit, però així anomenàvem aquella beguda que ens arribava del sud, del Penedès i de Sant Sadurní d’Anoia, i que s’obria en diades especials perquè feia festa. Avui és nit de xampany, és nit de coca i és nit de foc, perquè som a la vigília de la Festa Nacional del Països Catalans, la revetlla per excel·lència, un dia màgic que té les seves tradicions. Aquesta nit cremaran fogueres, menjarem coca i beurem xampany. I ara, després dels anys que vam haver d’aprendre a dir cava, el cert és que torna a fer gràcia beure xampany tant si encetes una ampolla arribada de terres franceses com si obres un Corpinnat, una marca col·lectiva de la UE nascuda amb voluntat de distingir els grans vins escumosos elaborats al cor del Penedès a partir de raïm cent per cent ecològic, collit a mà, com ells mateixos expliquen. Un nom més complicat però d’una qualitat indiscutible enfront d’altres productes que porten el nom de cava. Ei, no en soc un expert, però sí un devot bevedor.

La revetlla és màgica. El foc és màgic. I les tradicions comencen. La de la Flama del Canigó el 1955, quan Francesc Pujades, d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), inspirat pel poema de mossèn Cinto, va pujar al Canigó i va encendre el foc de Sant Joan al cim de la muntanya per repartir la flama a les seves contrades. Era la renovació d’una tradició mil·lenària i les fogueres tornaven a tenir un sentit col·lectiu. Onze anys després, la Flama arribava a Vic, en èpoques de clandestinitat, difícils per a les reivindicacions catalanistes. I a poc a poc el foc va acabar arribant a tot el Principat i després al País Valencià. Torna a ser època de reivindicacions i, per tant, mantenir les tradicions és essencial.

O sigui que joves excursionistes han anat a buscar el foc encès a Perpinyà i, després de passar-hi la nit, inicien el repartiment de la Flama perquè arribi a temps d’encendre fogueres en pobles i ciutats del país. Com diu la dita, “Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any”. Aquesta nit també cremaran al Canigó els feixos de llenya portats per la gent. La foguera que cremarà al cim del Canigó serà el foc nou que es preservarà i tornarà al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.

La Flama del Canigó, el Foc de Sant Joan, és símbol d’esperança i germanor. És un símbol de la nostra identitat, una festa que té el foc com a protagonista i la coca i el xampany com a elements innegociables de la nit. La tradició de les fogueres es va transmetre de generació en generació i prové dels primers pobladors que celebraven la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu. Avui és dia de reunió al voltant d’una taula o d’una foguera, ballant i bevent. I acompanyats, ai!, per petards. “La nit de Sant Joan és nit d’alegria. / Estrellat de flors, l’estiu ens arriba”, cantarà per sempre més Sisa. I alguns recordarem els temps d’infantesa quan buscàvem fusta, no al moll, sinó arreu, per fer grans fogueres al voltant de les quals, amb els que ja no hi són, esperàvem que el foc fos purificador i que el que ens portés l’estiu fos encara molt millor. Bona revetlla!