Als polítics els agrada protagonitzar actes que revesteixen de pompositat, com si per una estona el món gravités a l’entorn de la seva persona, les seves paraules, la seva lucidesa mental que tot ho il·lumina, tot ho posa a lloc. El format tradicional d’aquests actes no ha evolucionat gaire en el temps: un auditori, un escenari, un faristol i un eslògan parit per algun assessor per bastir un discurs sobre el qual, en dies previs, s’ha generat una certa expectativa, com si tot plegat hagués de marcar un abans i un després en la història de la humanitat.

Hi ha l’estratègia i després hi ha la realitat, tossuda, incòmoda i inoportuna, perquè és una evidència que ahir no era el millor dia perquè un socialista espanyol fes un acte públic a Madrid, ciutat on l’ambient polític que s’hi respira és d’una podridura que la calor mesetaria de juliol acaba convertint en una cosa nauseabunda, insuportable, com si totes les roses del món estiguessin descomponent-se a ple sol de la Castellana, en un gran femer.

Però hi ha polítics que han nascut amb la flor al cul, o creuen que la porten, i res els fa por ni els espanta. Quina altra cosa ha de pensar, si no, Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, que continua governant tot i disposar només de deu 10 de 41 regidors i que sosté que la ciutat ara va molt bé i anirà molt millor, comparant-la amb la que hi havia abans, malgrat que aquesta ciutat de la qual renega és la mateixa en la qual ell va tenir una altíssima responsabilitat com a número dos del govern local.

En fi, la política és l’art de la prestidigitació, segons com del trilerisme, i també dels valents –o els hechaos pa’lante que dirien a Madrid–, que això és el que ahir va anar a fer-hi Collboni, a la capital espanyola; presumir d’una ciutat per a la qual va vaticinar una transformació similar a la que va viure amb l’impuls olímpic, des d’ara i fins al 2035.

En aquesta Barcelona futura de les meravelles, Collboni hi va sumar la gràcia que ara la baronessa Thyssen farà a la ciutat obrint un museu on abans hi havia un cinema, o les obres ja sense aturador de la Sagrera. En cap cas es va preguntar què hauria estat de Barcelona si el Museu Thyssen s’hi hagués establert des del primer moment, sense necessitat de succedanis, o si els successius governs d’Espanya haguessin respectat compromisos i calendaris en el projecte de la gran estació de l’AVE i en tantes altres obres caigudes en una llarga letargia.

Els greuges de veritat, i les causes profundes que de sempre han representat un llast per al creixement de Barcelona, s’ignoren. El que sí que genera un gran somriure a Collboni és anar a la capital d’Espanya per deixar clar que Barcelona ja no és ni independentista, ni Colauista. Que la “dècada perduda” ja és història i que ara tot torna al seu lloc, “tornen les empreses” i que, en conseqüència, també ha tornat la ciutat “que s’ofereix com a model d’Espanya”.

El lema que va cobrir les espatlles de l’alcalde durant la seva intervenció, projectat en una gran pantalla, Barcelona es capital, així escrit a l’espanyola com pertoca a una ciutat que “ha tornat”, ben bé hauria pogut ser un Barcelona is come back redactat en l’anglès, llengua que competeix amb el castellà en la desnaturalització de la ciutat. Però no, ahir Barcelona tornava a redós d’Espanya, per això ara es capital.