Quan Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del govern d’Espanya i ministra de Treball, va sortir per reaccionar a la filtració de la UCO sobre Santos Cerdán va demanar un “reset” a la coalició. També va demanar “Un nou marc de relacions” entre PSOE i la seva formació –Sumar– i “un gir de 180 graus cap a allò social”. Quin gir demana si ahir Pedro Sánchez, en la compareixença de la tarda, subratllava com de social és aquest govern? Abans de seguir estirant aquest fil, aturem-nos per refrescar molt ràpidament set anys d’història política espanyola: 24 de maig del 2018, el PP és condemnat pel cas Gürtel; 25 de maig, Sánchez presenta una moció de censura. 1 de juny del 18, la moció s’aprova i Sánchez és investit president. Febrer del 19, no aprova pressupostos i convoca eleccions; 28 d’abril del 2019, guanya el PSOE; el PP fa el mínim històric, 66 diputats. Bloqueig. Novembre, repetició electoral: el PP puja a 89, Ciutadans baixa de 57 a 10. Gener del 2020, govern de coalició PSOE-Podemos; juliol 2023, eleccions anticipades: el PP arriba a 137 escons. El novembre del 2023 Sánchez pacta amb Sumar, ERC, Junts, PNB, Bildu, BNG i CC. Aquesta coalició al principi es va anomenar “Plurinacional i progressista” i ha aportat els acords i els anuncis –de moment més que fets– que coneixem: llei d’amnistia, oficialitat del català a Europa, negociador a Suïssa, etc. Corre per Madrid que fet l’acord amb els de Puigdemont algú va dir a Sánchez “d’aquesta acabaràs a la presó o a l’exili” i des del 2023: cas Mediador, Begoña Gómez –la dona–, David Sánchez –el germà–, cas Koldo, i ara Santos Cerdán. És clar que no va de corrupció. Com s’ha vist, a Espanya la corrupció s’utilitza com a arma política, res més –en la cronologia he omès Joan Carles I i la Corona–. Ahir Sánchez va parlar només de “coalició progressista”. “Allò social” volia dir abandonar Catalunya? Doncs resulta que només es pot salvar per allò plurinacional.