Aquesta secció d’opinió, en què ara fa quatre anys que col·laboro –precisament els fa aquest mes–, sovint em porta maldecaps a l’hora de triar quin tema pot ser de l’interès dels lectors, i del meu! La primera vegada que em van convidar a escriure ja em preguntava si seria capaç d’utilitzar aquesta plataforma per expressar la meva opinió públicament. Ara que tothom té tanta facilitat i mitjans per fer-ho, jo ni tinc costum ni desfici per exposar els meus pensaments, si no és que estan relacionats amb la feina.

Ara és important, i desitjable socialment, arribar a influir, poder ser “influents”, com es diu. Es tracta d’estar disposat a dir la teva, a alliçonar els altres sobre diversos aspectes, a mostrar els teus coneixements, en definitiva, a arribar a ser líders en opinió! L’oferta està servida, i la demanda existeix. Certament, n’hi ha molts que resten expectants per saber quina una en dirà o en farà el guru de torn. L’increment del nombre de seguidors és un objectiu a assolir. D’això dependrà el nivell en què et trobis entre els nano i els megainfluencer, i, fins i tot, que t’hi puguis guanyar la vida, això sí, sotmetent-te a les promocions comercials. D’altra banda, no fem més que rebre inputs de com en són, de perjudicials, les xarxes socials i la necessitat que hi ha de limitar-les, sobretot en determinades edats. Cada cop és més evident l’impacte negatiu que aquestes tenen sobre les persones, en diferents aspectes: la salut mental, el rendiment escolar, les relacions socials, els perills de l’exposició pública... L’excusa del valor que tenen en tant que han democratitzat l’accés a la informació i la participació dels ciutadans en l’opinió pública, ja no em serveix ni em complau. Estem emmalaltint personalment i social, i aquesta crisi és altament preocupant. La saviesa és una característica humana que s’adquireix amb l’experiència, i va lligada a la prudència i la moderació. Avui, més que mai, cal escoltar els veritables savis i aprendre’n, i aprofitar els seus coneixements per avançar cap al bé comú. Repetim-nos tots la clàssica frase “només sé que no sé res” i tinguem clar que mai arribarem a tenir la certesa absoluta de res. Escoltem les veus sàvies de l’experiència, veus que, per cert, les hem pràcticament emmudit.