Diuen que la pràctica no és tan vella com anar a peu però que déu-n’hi-do els anys que fa que es du a terme. El cas és que ha estat ara que he descobert que les cues per als concerts dels artistes que arrepleguen milers de fans ja no s’organitzen pel mètode tradicional, el de passar hores, fins i tot dies i nits, plantats com estàtues a les portes de la instal·lació on té lloc la cita i amb l’única llicència d’abandonar la teva rajola quan apareixen determinades necessitats fisiològiques. Es veu que d’un temps ençà es practica el roll call: l’organització distribueix uns números per ordre d’arribada, uns dies abans de l’actuació, i amb el número a la mà (mai millor dit, perquè la xifra s’escriu, gairebé tatua, a la pell amb retolador permanent) es marca les hores en què tothom ha d’anar a la porta a fitxar. Per exemple, pot ser que tres dies abans del concert es passi revista a les 10 del matí, a les 3 de la tarda i a les 8 del vespre. I així cada dia, en diferents horaris, fins a la jornada final, quan hores abans pren forma la cua definitiva. Si et saltes un sol toc de queda, un dels deu o dotze que perfectament pots haver de passar per mantenir el torn perquè la història pot arrencar amb cinc dies d’antelació, perds la tanda i has de començar de zero. Cosa que, dit de passada, significa que si vols entrar en aquesta roda t’has de garantir disponibilitat absoluta durant un munt d’hores, fins i tot si això significa fer vacances a la feina o buscar qui et reemplaci en algunes tasques tradicionals del dia a dia. M’imagino que tot plegat és un invent pensat per als fans més fidels de la generació X, els que encara es veuen amb ànims de suportar un concert a peu dret i a les primeres files però que saben que han arribat a aquell moment en què les articulacions fan més mal que una traïció i en què el cos s’encarrega de recordar-te que passar moltes hores en una cua no és la millor de les idees.