Opinió

LA TRIBUNA

Les monges de negre

Va ser l'escenificació d'una manca de sensibilitat extraordinària

No hi ha dubte que les esglésies cristianes posseeixen una rica litúrgia, expressada en els moments àlgids del cicle anual i en l'excepcionalitat dels grans esdeveniments. La dedicació d'una església, més si es tracta d'una categoria superior, és un cas extraordinari i activa aquesta litúrgia excepcional, un conjunt escenogràfic basat en l'activació del simbolisme, fins la irracionalitat només entesa des de la mateixa radicalitat de la fe. Amb tot, la perfecció litúrgica, portada a la màxima expressió, en un joc on la paraula i el cant es complementen per gestos, llums, colors i olors, de tal manera que pot arribar a interessar, fins atrapar, gent fins i tot llunyana a les claus del contingut simbòlic, i poden produir una certa adhesió vivencial, tot i mantenint la llunyania amb el missatge central. És, en darrer terme, l'aportació de la litúrgia al diàleg cívic, net del fet religiós però obert a tot allò que contribueix a la relació entre les persones.

La dedicació de la basílica de la Sagrada Família ha estat un dels fets excepcionals que han permès viure aquesta màxima expressió litúrgica, en una escenografia perfecta. La plasticitat de les imatges, el joc de llums i colors, la poesia emanada de les pedres, les paraules justes, els més que assajats moviments dels participants, fins la grandiositat dels extres, tot convertí l'acte dominical en un esdeveniment excepcional, una celebració que només podia ser criticada des del cristianisme més radical, aquell que defensa l'adhesió sense concessions a la figura del revolucionari Jesús de Natzaret, qui predicà un missatge ben diferent a la sumptuositat que es respirà a la Sagrada Família.

Però la perfecció d'una litúrgia assajada sense deixar res a la improvisació tingué una escena que féu trontollar tota l'escenografia, quan set monges, vestides de rigorós negre preconciliar, es dirigiren a l'altar, després de la consagració de l'ara, per fer neteja del crisma –barreja d'olis i perfums consagrats– que el Papa havia escampat com a fórmula litúrgica. Quatre monges de negre anaren eixugant la pedra sagrada sota la mirada d'un munt de mitres consagrades, un conjunt d'homes vestits d'impol·lut blanc que creaven un contrast impressionant. Eren les religioses de l'orde d'Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot, una organització destinada a l'assistència i manteniment dels ornaments sagrats, com un espècimen de sagristanes especialitzades. Tot sigui dit, unes monges que estigueren contentíssimes de fer aquest servei en un acte papal, tot i haver de fregar el terra, quan els sants olis havien desbordat l'espai propi de l'altar.

La imatge de les monges de negre, desconcertant destacat d'una litúrgia de quasi tres hores, superà l'estatus de l'anècdota, per convertir-se en un pol d'atracció i discussió del conjunt de la dedicació de la basílica. Una bona obra religiosa que dimensionà un dels grans pecats de l'església.

Segur que una de les assignatures pendents de la jerarquia catòlica és reconèixer el dret de la dona a tenir un paper d'igual dins l'estructura eclesial. Talment, una de les grans acusacions que es poden fer a una institució governada i ideologitzada per homes, que històricament han actuat, i actuen, sense considerar el paper cabdal de la dona en el manteniment de l'estructura de la fe. Encara, una crònica eclesial que ha minvat l'explicació del paper de la dona a l'entorn de la figura històrica de Jesús, fins reduir al quasi no-res la significació d'un personatge com Maria de Magdala, de qui es remarca l'acte de rentar els peus del Profeta però se n'amaga la relació preferencial amb el Mestre.

Les monges de negre netejant l'altar sota l'atenta mirada dels homes de blanc ha estat l'escenificació d'una manca de sensibilitat extraordinària, una constatació que fa mal i trenca tot l'encant d'una celebració litúrgica quasi perfecta. Una posada en escena preparada, dirigida i assajada per homes, que no trobaren gens estrany programar l'impactant paper de les dones en el conjunt de la celebració litúrgica. Ep!, i en una consideració que potser correspon a la mateixa manera de veure en molts àmbits de la societat. Una feina llarga i costeruda, doncs, el fet d'introduir definitivament la dona en el pla d'igualtat amb el mascle, altrament dit home.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.