Opinió

Tabac i toros

Vull que consti que sóc, des de fa anys, un exfumador sense traumes ni nostàlgies de fum. I que em sembla impecable el procediment per eradicar les curses de braus a Catalunya, tot i que encara em sacsegen tics catatònics pel fet que el Parlament que deia no, en nom del respecte degut als animals, als toros..., deia sí, en nom de les sagrades tradicions amb arrels, als correbous. Validant, amb això, els arguments dels protaurins a favor de la consideració de las corridas (no eròtiques, ¿o sí?) com a bé d'interès cultural.

El debat se centra ara en la necessitat de collar més els addictes al vici del tabac. Estic segur que els experts en salut tenen raó quan vinculen això de fumar amb un atemptat tan permanent com innecessari contra la salut. No discuteixo, per tant, l'objectiu de la llei futura. I sí, en canvi, les exposicions de motius, tant les parlamentàries com les extraparlamentàries. Perquè els que invoquen l'art, les herències culturals, els hàbits que distingien les pràctiques socials a l'hora de defensar els toros, ¿com és que no apliquen aquesta mena d'arguments per defensar fumadores i fumadors? Apassionat com sóc del cinema en blanc i negre, ¿el puc entendre sense les diferents pràctiques de l'art de fumar? Dels cigars a les cigarretes, dels bons fumadors de pipa, dels nostres inicis, gairebé clandestins, als celtes, del regal d'or d'una partida de caliquenyos, etc., ¿en conservem, o no, la memòria sensual, ço és: amb la participació dels cinc sentits que sintetitzava el consum, individual o col·lectiu, del tabac? ¿Prohibiran dels museus de la indumentària l'exhibició dels esmòquings? ¿I tota la pintura francesa dels segles XIX i XX on apareguin fumadors en actiu?

Discrepo, també, del poc coratge dels que invoquen raons de salut. Diuen, i és així, que fumar mata. ¿I que no mata el sedentarisme? Prohibir el sedentarisme, des d'un Parlament, ara seria impossible perquè abans haurien de ser abolits els Parlaments, les aules universitàries, els actes litúrgics i un llarg etcètera d'actes que requereixen que els que hi participen estiguin asseguts. Penso, tot amb tot, que prohibir l'abús del sedentarisme capgiraria els nostres costums i convertiria per exemple els excursionistes en els veritables aiatol·làs d'un món sense referents positius. Com que temo, però, que la meva proposta no prosperarà –la meva vida ha estat una cursa frenètica cap al fracàs total, ai las!–, brindo per aquest món més legal, més sa i més ensopit que ens arriba. Això sí: per imperatiu legal!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.