Opinió

LA TRIBUNA

Febre de l'or

El perill autèntic que té el món no és el terrorisme sinó les conseqüències del ‘crash'

A ningú no li deu haver passat desapercebuda la proliferació a les grans poblacions d'establiments molt ben equipats que es dediquen a comprar i vendre or. Fins i tot vaig veure a la televisió com a Madrid els homes anunci amb plafons davant i darrere van donant fullets de propaganda de les botigues en carrers cèntrics.

És potser una moda? Ens trobem davant d'una nova febre de l'or com la que hi va haver els anys del 1848 al 1855 a Califòrnia, o és simplement la llei de l'oferta i la demanda que s'ha exacerbat? No ho crec pas, avui les motivacions són ben diferents. Els que han de vendre tenen la necessitat apressant de poder disposar d'efectiu per arribar a fi de mes o pagar la hipoteca, i per la seva part els que compren cerquen la possessió d'un valor tangible, un valor refugi, com es denomina l'or. Semblaria, doncs, que les noves circumstàncies ens estant portant a temps pretèrits en què l'or era cobejat per tothom. Qui sap? Sembla que al veí Estat francès és un hàbit ancestral la possessió de determinada quantitat d'or, a la cistella dels estalvis de molts ciutadans.

Això vol dir que l'or es paga molt bé i a la vegada que hi ha gent que el demana per tenir una inversió segura. Les dues actituds, una la urgent i l'altra l'especulativa i previnguda, tenen la seva explicació; per una part el venedor té l'oportunitat de vendre i aprofita el millor preu encara que la joia que hagi de vendre tingui un transfons sensible. El comprador, per la seva banda, ha perdut la fe en l'administració pública i les institucions de crèdit i pensa que el millor que pot fer és comprar un valor que ell creu segur. La conjuntura és tremendament dura i la gent actua en conseqüència, ja que per a alguns venedors desgraciadament és ja l'última alternativa. És un veritable drama! Quanta renúncia, quina tristor! darrere la decisió de desprendre's de peces estimades pel seu contingut sentimental o familiar. Val a dir que l'or no dóna rèdits, si bé són molts els que creuen que pujarà més i en definitiva fan una especulació legítima encara que no es pot inscriure sota el títol d'economia productiva.

Les monedes es basen en la fidúcia, és a dir la fe que es té en elles i en l'Estat en el qual tenen curs legal. Són el reflex de la bona o mala administració d'un país. In God we trust, posa en la moneda del dòlar (en el seu moment va tenir un sentit polític i religiós per contraposar-lo a l'ateisme soviètic), però avui el dòlar i els seus administradors no són fiables, no tenen bona reputació.

El que els pot fer fiables és la quantitat d'or que es diu que tenen guardat al Fort Knox, a Kentucky, on sembla que els americans en guarden molt. No se sap exactament quant, es parla del 5% mundial, però en catxar el poder econòmic i moral dels EUA, no és suficient per tenir confiança en el dòlar com a moneda de referència. La serietat, en definitiva, està malmesa per les execrables aventures bèl·liques i financeres dels EUA, ja que es perd una cosa essencial en una moneda de curs legal, que és la confiança i la seguretat. Tanmateix, el dòlar roman com a unitat de compte que s'utilitza en totes les transaccions mundials, ja que el veritable Fort Knox es al Pentàgon Si té alguna credibilitat és per l'enorme força militar que tenen i la seva organització democràtica, que fins ara ha funcionat prou bé.

És en aquest context que el president del Banc Mundial apunta el retorn al patró or davant la II Gran Depressió mundial. El senyor Robert Bruce Zoellick deu saber que la seva afirmació és la crítica més severa que una autoritat monetària pot fer a la situació creada per la inèpcia o la mala fe dels governants. Veiem com ni el mateix president de l'entitat es fia de les monedes nacionals del països que representa, que és igual que dir que no té cap fe que ens en sortim de la situació actual d'una manera plausible. Això vol dir que quelcom molt important està passant en l'ordre econòmic mundial.

Tornar al patró or seria com tornar a la bàrbara relíquia, que és com va qualificar el metall groc John M. Keynes en abandonar la teoria clàssica que va ser el començament d'un procés que va acabar, no ho oblidem, en la conferència de Bretton Woods a New Hampshire el juliol del 1944, quan els EUA varen implantar el nou ordre econòmic internacional creant el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i van imposar l'ús del dòlar com a moneda mundial tot respectant la lliura esterlina a la zona de la Commonwealth. No oblidem, però, que per arribar a aquí va caldre la II Guerra Mundial del 1945 de la qual els EUA van sortir victoriosos.

Ara com ara és impensable un acord financer i monetari global i podem assegurar que el perill autèntic que té el món avui no és el terrorisme per molt èmfasi que se li doni. Són les conseqüències del crash el que ha de preocupar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.