el mar que tinc
Or, encens i mirra
El problema potser rau no només en la sibil·lina persuasió de la televisió, sinó en la creixent voluntat dels pares –i encara més dels d'avis– de satisfer com més millor els desitjos dels menuts
“Mare, vaig a veure la televisió per saber què haig de demanar als Reis”, deia la Noa a la seva mare i aquest comentari, o semblant, segur que es repetia en moltes cases.
L'anomenada petita pantalla –ara ja no sol ser tant petita– és el gran aparador de les joguines que les marques fan passar per davant dels ulls dels nostres infants, sobretot el mes anterior a la visita dels mags d'Orient. Desembre és la gran festa del regal i el moment en què es fa més evident la intenció dels anuncis de suggerir-nos, i si poden convèncer-nos, que una part de la felicitat es troba en la possessió del producte anunciat.
La canalla, ho diuen els entesos, son més susceptibles de ser captivats per aquests missatges plens de color, imatges suggeridores i promeses de diversió. Fins i tot es diu que la publicitat pot ser massa invasora dels criteris, encara no ben desenvolupats, dels infants. És a dir, que la força persuasiva de la televisió és un esquer difícil de ser valorat pels nens i les nenes. Potser, però, totes les publicitats usades des que el comerç convida a comprar els seus productes han sigut molt persuasives, sobretot les dirigides als més menuts, éssers curulls d'imaginació i il·lusions. Estem segurs que molt abans que existís la televisió, l'exposició d'un tren elèctric, funcionant, a l'aparador d'una botiga produïa en els nens que l'admiraven el mateix incontenible desig de posseir-lo que el més atractiu anunci actual.
El problema potser rau no només en la sibil·lina persuasió de la televisió, sinó en la creixent voluntat dels pares –i encara més dels d'avis– de satisfer com més millor, a vegades fins a límits poc recomanables, els desitjos dels menuts. El màrqueting del sector de les joguines coneix aquesta debilitat dels progenitors i omple els mitjans de comunicació d'anuncis d'una varietat de joguines tan gran que no només els nens troben dificultat per escollir-les, sinó els mateixos Reis per repartir-les. Aquest passat desembre hem vist un catàleg de joguines d'uns grans magatzems amb més de quatre mil productes (sí, ho heu llegit bé: més de quatre mil); des de les clàssiques arquitectures manuals fins als inevitables jocs electrònics, passant per les suggeridores cuinetes i les nines que fan quasi tantes coses com un nadó. L'última aportació de la tècnica perquè la nena visqui les sensacions de la maternitat és una nina que simula, amb força realisme, que pren el pit de la feliç marona, un pit postís que la nena es posa i que, no cal dir-ho, acompanya la sorprenent joguina. Un pas més en la humanització de les nines que ha superat amb escreix les funcions de moure's, plorar, riure, parlar, tancar els ulls, fer pipí... animacions corporals que ja tenien poc interès per a les destinatàries.
Si diem destinatàries en parlar de nines segur que disgustarem als organismes que vetllen per un equilibrat repartiment de rols entre sexes. Aquests intrèpids i benintencionats defensors del rosa també per als nens i el blau també per a les nenes voldrien que els anuncis no fossin sexistes, en el sentit que es presentessin nenes jugant entusiasmades amb camions i nens jugant entendrits amb nines. Un ideal que molts comparteixen, com un valor primerenc de la creuada per la unificació dels comportaments, aspiracions i desitjos entre sexes, que després ha de continuar en la vida adulta. L'objectiu no pot ser més assenyat però la realitat és tossuda i encara són pocs els nens als qui entusiasma la deliciosa Barbie i menys les nenes a qui enamora l'esgarrifós guerrer Gormiti.
Com que el màrqueting es resisteix a fer tasca d'educador, perquè el seu objectiu no és altre que vendre, espera amb paciència que les coses canviïn amb el decidit propòsit de fer els anuncis sense adjudicació de joguines segons el sexe, així que uns quants nens, no molts però suficients perquè representin un mercat, s'entretinguin feliços amb cuinetes de colors i algunes nenes radiodirigeixin amb entusiasme un camió de bombers. Però mentre aquest paradís de la igualtat no s'assoleixi, el blau i el rosa identifiquin els menuts, els pares i avis siguin vertaders “reis” de la compra i el plaer de nens i nenes es trobi en objectes diferents, la publicitat ens seguirà oferint més anuncis de nines humanitzades i vehicles impossibles amb control remot que anuncis del pacífic, distret i asexuat parxís.
En joguines l'or és el preu, l'encens, la il·lusió i la mirra, la satisfacció. Tant de bo que els tres valors s'harmonitzin pel bé dels infants receptors.
