Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

El que puc dir de la mort de Jordi Barre

El ministre de Cultura francès va publicar un comunicat per lamentar la mort de Jordi Barre. És la primera i, molt probablement, l'última vegada que un ministre francès fa veure que li sap greu que hagi mort un creador d'expressió catalana de la Catalunya Nord. La Prefectura de Perpinyà deu haver fet bé la seva feina, enviant al ministeri una nota indicant que Jordi Barre era més que un cantant en llengua regional, que era la personalitat més popular de la Catalunya Nord i que la seva desaparició, a noranta anys, seria un sotrac per a tota la societat. I, de fet, al seu funeral a la catedral de Perpinyà hi va assistir la quasi totalitat de la classe política nord-catalana. Se'm permetrà de no evocar aquí les qualitats humanes indiscutibles de Jordi Barre, ni la constància de la seva defensa de la llengua catalana, ni la bellesa d'algunes de les seves cançons, i de centrar-me en allò que representava, a desgrat seu, per a una bona part de la classe política que assistia a les seves exèquies. Per a ells, Jordi Barre era la coartada perfecta a la pròpia inacció.

Nascut el 1920, famós a Catalunya Nord durant els anys cinquanta per la seva orquestra de ball amb la qual interpretava els grans èxits francesos, Georges Barre va esdevenir Jordi Barre el 1963 i, des d'aquell any i del seu primer disc en català, mai més no va cantar en francès. En el món de la cançó de protesta dels anys seixanta, Barre era una personalitat atípica per la seva moderació, que va posar al servei d'un poble per cantar-ne les virtuts i, sobretot, per imaginar-lo més fort del que era, al punt que els seus seguidors van creure'l i, de tant creure'l, van guanyar una mica de força. Jordi Barre cantava com d'altres parlen: perquè no podia concebre altrament les relacions humanes; i cantava arreu, i molt sovint de franc, i mentre cantava semblava a molts que no era necessari fer res per la llengua catalana. Estimar Jordi Barre era molt fàcil, perquè era una persona que respirava la bondat; escoltar les seves cançons no era gaire complicat perquè les interpretava a la vegada amb fervor i amb gran professionalisme; fer cas del missatge de les seves cançons que parlaven de la llengua era francament més complicat, ja que podia implicar haver d'actuar. No hi ha dubte que aviat a gairebé cada municipi de Catalunya Nord hi haurà una rue Jordi Barre; en certs casos fins i tot serà un carrer Jordi Barre. A part d'això, però, continuarà prevalent la inèrcia. Una de les cançons que més sovint cantava Barre deia, amb lletra de Joan Cayrol: «Tant com me quedarà un alè de vida, / tant com me quedarà una gota de sang, / jo te cantaré, dolça terra ferida, / jo te cantaré, malaguanyat país meu». I va complir aquesta promesa feta a un públic que, commogut per les seves lletres, poc sovint ha semblat capaç d'extreure'n conclusions pràctiques.

Les mentalitats, pel que fa la llengua catalana, han evolucionat bastant, i en sentit positiu, a la Catalunya Nord. Gairebé ja no queda anticatalanisme, fora d'alguns reductes jacobins. Ara bé, la bona voluntat que, de manera general, es percep avui, és una bona voluntat condicionada per una enorme passivitat. Les enquestes demostren que la majoria de la població desitja que hi hagi més presència del català arreu, però gairebé ningú no protesta per la seva absència. L'agressivitat ha anat deixant lloc a una mena de fatalisme: «Si la llengua mor, deu ser que ha de morir», diuen alguns. I afegeixen: «Però la llengua no morirà tant com en Jordi Barre serà viu». Justament...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.